Atemptat contra l’audiovisual català
Recordo un dia gloriós al Parlament de Catalunya. Era el 27 de novembre de 2014; allò que en diem el sector de l’audiovisual -format per productors, directors, guionistes, actors, tècnics, responsables de les universitats on s’ensenya l’ofici, representants dels laboratoris d’imatge i de so- era al fons de la sala i a dalt. A baix, els parlamentaris votaven una llei per tenir un impost que va ser batejat com “la taxa del cinema”. Un moment de gran expectació... Comencen a votar els parlamentaris i els punts verds van creixent. No hi ha punts vermells: la taxa és aprovada per 104 vots de CiU, ERC, ICV-EUiA, el PSC i la CUP, i amb l’abstenció de Ciutadans i el PPC. Els parlamentaris es giren, tots, i aplaudeixen els professionals; els professionals, emocionats, aplaudeixen els parlamentaris. Mai no s’havia vist aplaudir un impost d’aquesta manera en aquest Parlament, em diu el conseller d’Economia Andreu Mas-Colell!
Però per què s’aplaudia un impost, quan les taxes no agraden a ningú? En aquesta llei hi havia recollides algunes coses que estaven molt bé. La primera és que havia estat llargament treballada per la conselleria de Cultura, pels representants de la professió i pels nostres parlamentaris, la qual cosa vol dir que partia d’un gran consens polític i social. La segona és que la crisi al sector audiovisual havia deixat més greuges que en altres sectors: el ministeri havia deixat caure les ajudes habituals; ens imposaven l’IVA més alt de tots, el 21% a les sales; no s’havia regulat la pirateria des del govern central, i això afectava greument autors i productors; la llei de mecenatge que havien fet no era útil per a ningú; les televisions patien la crisi per la davallada de publicitat més forta des de les seves creacions, i a la Televisió de Catalunya el pressupost destinat a ficció externa s’havia quedat en menys d’una quarta part. Finalment, no s’havia complert gens ni mica la llei del cinema, aprovada el 2011, segons la qual el Parlament es comprometia a resoldre d’una vegada per totes el greuge comparatiu en què es trobava no només la indústria sinó també l’audiovisual en català en relació amb les altres manifestacions culturals. En teatre, literatura, música i en mitjans de comunicació, el consumidor podia optar per veure, escoltar i viure, és a dir, triar, entre el 50% d’una oferta en què el català era present. I en el cinema, no. La normalització lingüística s’havia aplicat al cinema amb escassos doblatges al català de les pel·lícules d’èxit, però no es rodava en català, que és una de les claus per tenir una cinematografia pròpia. El públic a les sales que anava a veure cine rodat en català estava disminuint vertiginosament fins a un 0,6%, cosa que contradeia les consignes audiovisuals europees sobre la diversitat cultural i idiomàtica.
Totes les mesures fiscals depenien del govern central, i les que Espanya aplicava a l’audiovisual eren de les més baixes d’Europa. La Generalitat només va trobar aquesta escletxa legislativa per donar el suport al qual s’havia compromès per llei. La taxa posava un impost a les companyies operadores d’internet, per on passa la major part d’audiovisual, legal i il·legal, que veu el públic, de 0,25 cèntims d’euro mensuals per client contractat a Catalunya, uns diners que no requeien sobre el consumidor. I preveia recaptar 20,5 milions d’euros, més o menys la mateixa quantitat de la qual es disposava abans de la crisi.
Darrere de l’audiovisual hi ha moltes empreses i famílies. A Catalunya hi ha al voltant de 2.235 empreses i 14.000 llocs de treball, molts dels quals freelance, que en viuen, i és un sector que ocupa molta gent jove. En total hi ha un volum de negoci de 1.661 milions d’euros i un valor afegit brut de 540 milions d’euros. La inversió de recursos públics en el sector audiovisual queda retornada pràcticament en la seva totalitat a les arques públiques a través dels impostos directes, indirectes i cotitzacions socials.
On som? La taxa ha estat impugnada pel Tribunal Constitucional quan ja s’han començat a cobrar 33.000.000 d’euros a les operadores per engegar els continguts dels quals elles també són beneficiàries i que, ara, el govern central reclama a la Generalitat. Tot fa pensar que és una mesura política perquè una taxa similar la tenen tots els països de l’entorn i fins i tot s’havia dit que l’estat espanyol l’aplicaria per a tothom. Se’ns impugna una taxa justa tal com s’ha fet amb la taxa de la pobresa energètica, amb la de dipòsits bancaris i oh!, casualitat, la de les consultes populars (fins a 34 recursos del Tribunal Constitucional contra lleis aprovades pel Parlament de Catalunya). On queda la independència del poder judicial?
Durant aquest període el sector ha pactat amb el govern català com s’hauria de repartir el pressupost d’aquesta taxa perquè fos útil i raonable. El procés i el consens han estat modèlics. Per això els del sector audiovisual acudim al Parlament aquest divendres per reclamar a les nostres màximes autoritats que no afluixin en l’acompliment de les lleis votades, en els compromisos adquirits i compartits.
Ara només queda un camí: votar amb urgència una nova llei que esquivi les absurdes pegues que ha posat el Tribunal Constitucional a l’actual per tal d’evitar retornar uns imports que ja són projectes produïts o imminents. Com que aquests projectes audiovisuals van a cavall de diverses legislatures, no podem aturar les produccions audiovisuals catalanes perquè, com saben tots els països i cultures del món occidental, que donen suport a l’audiovisual des de l’estat, avui, sense audiovisual no hi ha país!
