Atacar la premsa
PERSECUCIONS. A l’Europa dels silencis, Hongria i Polònia avancen cap a l’autoritarisme, i els mitjans de comunicació s’han convertit en víctimes continuades d’uns governs entregats a les polítiques ultraconservadores, la retòrica xenòfoba, les persecucions d’opositors i periodistes crítics, els intents barroers de control polític dels sistemes judicials i la demonització d’organitzacions civils. Tant se val que faci anys que denunciem el mateix, que a la Unió Europea hi ha estats membres considerats “democràcies dirigides” -com el Consell d’Europa ha qualificat Hongria- o estats “intolerants” -terminologia del comitè d’Afers Estrangers del Congrés dels Estats Units-, la piconadora Orbán continua engreixant el seu monopoli del poder. L’última gesta: aconseguir posar el 50% del mercat de la premsa regional hongaresa en mans d’un oligarca que, a més, fa d’assessor del primer ministre. Sota aquest guiatge, Polònia ha esdevingut també un dels països on darrerament més ha augmentat la persecució de periodistes i mitjans de comunicació.
Però, segons l’últim informe anual de Reporters Sense Fronteres, la llibertat de premsa a la UE està amenaçada no només a Polònia i Hongria, sinó també a Croàcia i Itàlia, i la situació dels periodistes a Bulgària és cada cop més difícil. El president eslovac, Robert Fico, ha titllat fa poc els periodistes de “brutes prostitutes antieslovaques” i ha denunciat diversos mitjans per difamació contra el govern.
CENSURA. “Els líders polítics estan paranoics amb els periodistes”, denunciava fa temps Reporters Sense Fronteres, alertats per “un clima de por i tensió combinat amb l’increment del control sobre els mitjans de comunicació per part dels governs i dels interessos del sector privat”. Els mitjans lluiten contra les seves pròpies febleses (de difusió, de dependència econòmica, de precarització del periodisme, de fragmentació de l’audiència...), però, en aquesta Europa de la tebior, els mitjans no haurien de ser trinxeres. Cap trinxera.
El govern d’Estònia, l’actual presidència de torn de la UE, ha defensat fa només uns dies el dret a prohibir l’entrada de determinats periodistes russos a les seves rodes de premsa si els considera culpables “d’activitats subversives”. Contra la propaganda esbiaixada, censura. La Federació Europea de Periodistes ha denunciat aquestes “prohibicions preventives” com un “seriós atac a la llibertat dels mitjans”.
El periodisme ha de ser incòmode per naturalesa; si no, vol dir que no fem bé la nostra feina. ¿I què s’hauria d’esperar dels mitjans: informació crítica, retrats de les realitats, o lleialtat? Però vivim en una Europa que permet, amb el seu silenci, els atacs als mitjans de comunicació, els escorcolls a redaccions i el tancament de diaris. Repressió preventiva i silenci institucional en pro de l’estabilitat. Estem immersos en el safareig d’unes xarxes socials on es jutja, s’insulta i s’etiqueta.
SILENCIS. El portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, va reiterar, la setmana passada, el seu clàssic “No ens pronunciem sobre afers constitucionals dels estats membres” quan li van preguntar per la situació a Catalunya. Un altre periodista li va qüestionar aleshores com és que la Comissió té, en canvi, punts de vista clars sobre les qüestions constitucionals a Polònia i els intents del seu govern de reformar el sistema judicial. “Amb tot el respecte -va dir Schinas-, no es pot fer una comparació entre la nostra posició [sobre Catalunya] i tota la qüestió de l’estat de dret [polonès], que és un assumpte força diferent”.
La política està plena de matisos, i els silencis també. Però, mentrestant, la distància entre Brussel·les i el carrer -allà on els últims anys s’han manifestat desenes de milers de persones contra la corrupció (a Bucarest i Sofia), contra l’autoritarisme governamental (a Varsòvia), a favor de la llibertat d’expressió (a Budapest) o pel dret a ser consultats (a Barcelona)- fa anys que s’ha anat eixamplant.