Fa uns dies, un parell d'activistes propalestins van atacar un quadre de Picasso per protestar contra el genocidi a Gaza, perpetrat pel govern i l'exèrcit d'Israel. Els activistes pertanyien a una organització britànica anomenada Youth Demand [El Jovent Exigeix], i els fets van succeir a la National Gallery de Londres, on hi ha exposada una de les moltes maternitats pintades per Picasso. Els dos activistes hi van enganxar al damunt, precisament, una imatge d'una mare palestina que aguantava en braços el seu fill ensangonat. És la primera notícia que tenim d'una agressió contra una obra d'art en un museu com a protesta per la tragèdia a Palestina, però recentment n'hem vist diverses de semblants, a càrrec d'activistes contra el canvi climàtic.
S'entén el missatge que pretenen transmetre uns i altres, però el resultat no pot ser més equivocat. L'art, la literatura, el teatre, la música, tot allò que anomenem cultura, no són privilegis burgesos, sinó conquestes de la humanitat. Representen el millor que som capaços de fer com a espècie, i són, precisament, respostes contra la barbàrie i la violència: respostes firmades per un autor o altre, sí, però firmades en nom de tots nosaltres. En el fons l'art és sempre col·lectiu, perquè neix dels neguits, els dolors i les fascinacions del seu temps, i és sempre polític perquè ens parla a tots, ens pregunta, ens qüestiona (o ens insulta o ens diverteix o ens embadaleix) a tots.
Per això, els que destrueixen l'art i la cultura són sempre els autoritaris, els totalitaris. Els feixistes, els neofeixistes, els imitadors o els nostàlgics dels feixistes, o els que es deixen enlluernar per ells. Des d'una sala de cinema de barriada o un ateneu popular fins als museus més elitistes, els llocs on s'exhibeix cultura, els llocs de la cultura, haurien de ser sempre respectats. Atacar un museu, o una llibreria, o una biblioteca, o un teatre, no és anar contra el sistema, ben al contrari: és reforçar la part més obscura d'aquest mateix sistema. És un acte contra el bé comú, que és el primer que ha de respectar algú que pretén abanderar una causa justa.
Els feixistes, històricament, han fet sempre fogueres ben altes amb els llibres. Els integristes i els fanàtics religiosos ataquen els pintors i els dibuixants perquè els ofenen les seves imatges. Les dictadures –de dreta i d'esquerra– han perseguit sempre els escriptors, els cineastes, els dramaturgs, els actors i els humoristes, perquè no toleren veure's sotmesos a la crítica de les seves paraules. Els nazis (i la seva versió casposa, el nacionalcatolicisme franquista) condemnaven la major part de l'art modern –com Picasso, sense anar més lluny– per “degenerat” o “repugnant”. Algú que no era nazi, però sí força desagradable, com Margaret Thatcher, va definir el pintor Francis Bacon com “un home horrible que pinta uns quadres espantosos”. Tots ells estaven, estan, convençuts de tenir raó. Com els que vandalitzen museus i obres d'art en nom de la causa que sigui.
