De totes les decisions disruptives –per posar un adjectiu que no delati el meu indignat desassossec– que ha pres Donald Trump, la que té un calat ideològic més fondo i inquietant és la de desmantellar el departament federal d’Educació. El govern del país més poderós del món creu que l’educació no mereix un departament propi, tal com ha tingut els últims 45 anys (es va crear el 1979). És veritat que els estats federals tenen la majoria de competències, però el gest de menysprear les pròpies, de competències, ja delata quina importància es dona a l’educació: una cosa senzillament prescindible. Trump i Musk creuen que no passa res si d’un dia per l’altre acomiaden, com han fet, més d’un miler de funcionaris d’aquest departament. Pim-pam.
Deixen clar que la seva feina no només era inútil, sinó directament nociva. Fan palesa la seva voluntat indissimulada d’assenyalar el món de l’educació com a poc fiable, com a terreny enemic. Les escoles com a cau de progressistes indesitjables que promouen "continguts racials, sexuals o polítics inapropiats". Així estava escrit al programa electoral republicà, en el qual, en canvi, es posava èmfasi en el dret de "resar i llegir la Bíblia" a les escoles. Trump no té cap problema a portar la guerra cultural i política al cor de l’educació. Com els que aquí fa anys que intenten, amb la complicitat de la justícia, instal·lar una fractura lingüística a les escoles. La diferència, gens menor, és que als Estats Units és directament el president del país qui lidera l’atac.
Un atac que de passada també va de dret contra la igualtat d’oportunitats, ja que fins ara la missió principal del departament federal era donar ajuts als alumnes més vulnerables, tant per motius de renda com de discapacitats. Tot i que han dit que els salvaran, hi ha seriosos dubtes que, sense els treballadors públics que els gestionaven, aquests diners arribin a destí. El que de cop s’ha instal·lat entre els centres receptors i sobretot entre les famílies afectades és una gran sensació d’indefensió i incertesa. Des de l’alta geopolítica i l’alta economia fins a les llars més humils, el govern de Trump, en lloc de donar confiança, està generant inestabilitat, caos i por. Una curiosa i simptomàtica manera de manar.
I què els deu passar pel cap, als educadors dels Estats Units? El missatge polític explícit trumpista és que n’hi ha molts que no són de fiar i que, per tant, se’ls ha d’acorralar, esporuguir i, si es pot, acomiadar. És la mateixa por que ha començat a escampar entre els professors i estudiants universitaris. Qui surti al carrer a manifestar-se per Palestina o pel que sigui corre el perill de ser expulsat o fins i tot empresonat. El pensament autònom i la llibertat d’opinió han passat a estar sota sospita. Les universitats hostils al president no rebran fons econòmics. El país de la llibertat a la pràctica està dient adeu a la llibertat de càtedra. L’atac és doble: amb l’ofec financer i amb cacera de bruixes. Torna el maccarthisme. És fàcil sembrar el pànic. Per exemple, s’acaba de negar l’entrada als Estats Units a un professor universitari francès perquè al seu mòbil tenia gravats comentaris personals contra Trump; el van posar a la casella de terrorista. Aquí ja sabem molt bé que això de terrorisme és un xiclet que serveix per treure de circulació els desafectes que calgui.
Als Estats Units de Trump, l’educació ha de servir a partir d’ara no per crear ciutadans ben formats, lliures, compromesos i crítics, que pensin per si mateixos, sinó per fer ciutadans obedients i submisos. És a dir, per adoctrinar en la veritat única trumpista. Déu, pàtria i... Trump! Ves per on, per fi triomfa el carlisme, però traslladat a Nord-amèrica i amb un rei plebeu milionari i maleducat. Realment, els Estats Units estan viatjant enrere, al pitjor populisme autoritari del segle XX i al pitjor tradicionalisme del XIX. De la seva mà, el món en general i el de l’educació en particular corren una sort incerta, un descarnat perill d’involució global. Eduquem les criatures en llibertat abans no abracin la falsa llibertat trumpista.
