L’atac al català és perquè som escola

Ara que ja estan de vacances mestres i alumnes, pensava, il·lusa, que hi hauria un temps per a la calma i la tranquil·litat a les escoles. Però hi ha la sentència contra l’escola de Cubelles. I m’adono que la guerra contra el català —que de fet és una guerra contra l’escola— segueix fins i tot per vacances, sense ni tan sols respectar la treva de Nadal.

Els finals de trimestre a les escoles sempre són estressants. Aquest darrer ha estat esgotador, i no només perquè estem en pandèmia i hem vist com es tornaven a confinar grups, alumnes i docents. També perquè de sobte un dia ens vam llevar amb tots els focus a l’Escola de Canet. Després hem sentit com creixia un guirigall de mentides i retrets entorn del català a l’escola i del model d’immersió lingüística. Tots s’han barallat contra tots. Es barallen entre ells però també s’han atacat els mestres i la dignitat de la professió. Ja no només s’acusa els mestres d’adoctrinament, ara també se’ls atribueixen delictes contra la integritat moral dels alumnes, discriminacions i maltractaments per motius de llengua. Fets que han portat el govern català a presentar una denúncia contra el president del PP per delictes d'injúries, calúmnies i incitació a l'odi i la violència. Ara la sentència de Cubelles fa que segueixi pujant la tensió pel català a les aules. Res de tot plegat té a veure amb els percentatges i els aprenentatges de la llengua. L’atac a l’escola és sempre un atac a la democràcia.

“L'escola en català, ara i sempre”, va ser el lema de la multitudinària manifestació. De nou. Som escola, avui, gràcies als que en el passat van lluitar per emparar l'ensenyament en la llengua pròpia del país. Venim d’un silenci antic i molt llarg, com el silenci de què parla Salomó Marquès, pedagog i professor d’història de l’educació a la Universitat de Girona, que s’ha dedicat a omplir un buit: la memòria dels mestres exiliats. Una generació sencera de mestres que, amb el referent d’Europa, havien creat una escola nova i moderna, l’escola catalana de la República.

En una bella entrevista recent, el professor Marquès explica com els mestres d’aquella generació van marxar a l’exili a Mèxic, Xile, Veneçuela, França i altres llocs, i també narra la por i el silenci que va empresonar els que es van quedar. Van veure com es va desballestar el model d’escola catalana, van viure els anys de la depuració i la repressió dels mestres. Repressió de llarga durada, perquè són moltes generacions d’escola franquista. Molts anys d’explicar “la seva” història, la d’ells. Per a Marquès, amb la democràcia s’estableix “un silenci arregladet”. Ras i curt, ignorància. Cal, doncs, fer memòria perquè la veritable pedagogia és que les noves generacions facin reviure l’escola dels que van marxar a l’exili. Diu Marquès: “Els mestres han de conèixer la història del país i treballar perquè sigui més democràtic. Tenir sentit crític, pensar. Els futurs mestres han de saber d’on venen i, quan vagin a una escola, han de saber que ells són hereus d’aquells mestres que van estar-se en aquella escola i que van fer tot allò. Ho han de saber i se’ls ha d’explicar.” Era el lema de l’escola de la República: “Volem que els infants no siguin súbdits, sinó que siguin ciutadans”, inseparable d’aquell altre eslògan dels mestres republicans: “Nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar”.

L’escola inclusiva mitjançant el català com llengua vehicular, la immersió lingüística en llengua catalana com a forma actual de la didàctica del multilingüisme, els diferents models escolars —el model basc o el català— que ara es debaten, tot plegat ens acaba centrant en qüestions de llengua. També ho fan tots els escuts que s’han alçat davant la mentida que els nous feixistes han esmolat com un espasa als seus diaris i televisions: tots els escuts que alcem defensen la llengua catalana. Potser és apropiat com a defensa davant un atac tan ferotge.

Però no hem de descartar que l’atac no tingui només la llengua com a objectiu, sinó l’escola. L’escola que “no fa súbdits sinó ciutadans.” El feixisme sempre comença atacant els mestres, els obliga a triar entre la presó d’una escola captiva i l’exili. És part de la nostra història i és un fet avui en molts països on les llibertats són esclafades i on els mestres són perseguits i empresonats. Som davant d’un atac que no té només la llengua com a diana, és un atac a l’escola catalana pel seu esperit lliure, que educa en els valors de la concòrdia i la democràcia. El model d’escola catalana és un consens social àmpliament compartit. Els que no volen que parlin en català a l’escola, de fet no volen que una part de la població del nostre país tingui la llibertat de parlar en català. I, sobretot, no volen que pensin en català.