Asteroide B612 (Lleida), terra d’oportunitats
Hola, què tal? Vinc de l’asteroide B612. El meu nom? Príncep. El Petit Príncep. Amb llicència per trobar. Salto de planeta en planeta. Digueu-me baldufa sideral. Soc multilingüe, multiorgàsmic, multitot. Ara parlo amb una guineu. Quina pelussera? El mamífer carnívor ho nega amb el caparró. Obre la boca: “No es veu bé més que amb el cor; l’essencial és invisible per als ulls”. Quina mossada! Com la barbacoa de mossegades que l’altre dia es va oferir a Barcelona. Nyam-nyam.
Obre la boca Sisco Sapena: “Quan un brasiler demana un taxista d’Uber a São Paulo el missatge que arriba al taxista passa per Lleida”. L’essencial és invisible per als ulls. Sapena, conseller delegat de Lleida.net. Una empresa, com mossegava Sapena, a qui ja no la truquen per netejar magatzems. Asteroide universal de telecomunicacions especialitzat en notificacions i contractacions electròniques. Dona servei a 54 països i patents a 62. Cotitza a les borses de Madrid, París i Nova York. L’empresa la trobareu a Lleida. Ho coneixeu? Com li va dir un client ianqui a Sapena: “M’he assabentat que li han posat el nom de la teva empresa a una ciutat”. Però molts catalans no saben ni on és Lleida, ni que existeix Lleida.net, i expressen el seu orgull per no saber-ho. Però és igual, tampoc heu vist mai una guineu ni sabeu que mosseguen. Però ella diu... no, no, no.
No és Sapena. Són centenars de mossegades empresarials, humanes, les que hi ha a l’asteroide B612. Però no es veuen i no es volen veure. Dimecres 5 d’octubre a la Llotja de Mar gairebé tres-centes persones senten els Petits Prínceps d’aquesta “Lleida. Terra d’Oportunitats”. Un acte divan atiat per les Cambres de Comerç de Lleida i Tàrrega, la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament i la Universitat de Lleida (conduït per Magda Gregori). Empreses de l’asteroide B612 es volen comunicar amb el planeta Barcelona. Escolta, Barcelona: voltem per tots els planetes. Les nostres idees, productes, persones, paisatges, sentiments donen tombs i tombs. Resultat: subratllar la pràctica nul·la presència i narració en l’acte dels mitjans dits nacionals-barcelonins. Com també la manca de presència de part significativa del món polític, econòmic, social d’una capital que pretén ser capital de Catalunya i no ho és perquè només és nacional-barcelonista-analfabetista. Espereu que s’obre una boca universal per fotre mossada serenya.
Josep Pont, expresident del grup Borges que alimenta des d’una formiga de Madagascar fins a un padrí de Yorba Linda, avisa a l’obrir la boca que serà políticament incorrecte: “Escolteu, barcelonins, que teniu la ciutat més guapa del món, que és una ciutat fantàstica, que ho té tot, penseu que també hi ha vida intel·ligent més enllà de Barcelona. Se’ls ha de recordar”. Aplaudiments dolby surround. ET, casa meua. Així estem al segle XXI: som extraterrestres a casa nostra. Som percebuts com ocupes, marginals, freaks : quan encara es tarda tres hores (com al segle XIX) amb tren de Tàrrega a Barcelona i l’autovia A-2 és un crim contra la humanitat i voler anar als Pirineus és més possible virtualment que realment. La cosa ve de lluny, perquè l’analfabetisme pot ser biològic, però també programat als laboratoris de reproducció assistida permanent. Anem, doncs, a la creació.
Llavor. A Pont el vaig entrevistar quan vaig fer el llibre Capitans d’Indústria: els que remenen les cireres. Ell sempre recorda una cosa: venim de la misèria. Ell té clar d’on ve: dels seus padrins, Antoni Pont i Dolors Creu. Arriben a Tàrrega el 1896 des d’un poble del mig del no-res proper, Tordera. Comencen a comprar i vendre olives i ametlles. “Els nostres padrins són els que tenen valor, van partir de zero i van fer la primera pela”, em deia. De zero a milions. De Tàrrega a l’Asteroide més llunyà que no es veu però hi és. Miracle suor: perquè sabem d’on venim i on anem. Només cal mossegar.
Mossegar orgull. Orgull: sentiment legítim d’estima per les coses que fem bé. Com es diu en una terra que ho ha tingut tot en contra, la pitjor collita és no sembrar. Per collir orgull s’ha de plantar orgull. Sabem fer ametlles, peres, missatges electrònics... tot. Però ens falta orgull. El futur és Ponent perquè està per descobrir. No tindrem aigua. Ponent té aigua. No tindrem menjar. Ponent té menjar. Etc., etc. L’essencial és invisible per als ulls. No es vol veure. I diria que ara el bròquil ja s’ha acabat. Barcelonins i analfabets en general d’aquest país irreal que creeu: cal respecte, sobretot si voleu menjar de veritat. Això és la Catalunya real i potser si teniu gana li haureu de fotre mossada a una poma virtual.