Estic llegint, aquests dies, amb grandiós plaer, Des de dins, de Martin Amis. En aquest llibre, memorialístic com Experiència, parla, de manera lluminosa, d’escriure i de llegir*. Admiro molt aquest escriptor, que m’acompanya des de la seva primera novel·la. A la lletra A de la meva llibreria hi ha tota una lleixa dedicada a ell i al seu pare, Kingsley Amis. Des de dins, facin-me cas, és un llibre commovedor.
Però em turmenta una cosa, mentre vaig llegint. Al llibre hi ha moltes notes a peu de pàgina. No són les notes curtes que els esforçats traductors es veuen obligats a posar en molts dels seus llibres: “N. del T: joc de paraules intraduïble”. Són notes a peu de pàgina que n’ocupen mitja, de pàgina. De vegades, la mitja pàgina i la següent. De vegades n’hi ha dues, de notes, o tres. De vegades, les notes a peu de pàgina ocupen més espai de la pàgina que la narració. Recordo que circulava una broma sobre Jonathan Franzen que deia que havia aconseguit fer unes notes a peu de pàgina més llargues que la mateixa novel·la.
No puc llegir tranquil·la amb les notes a peu de pàgina. Giro full i ja les veig. Què faig? ¿Les deixo per llegir al final del llibre? No, no puc. I no me’n recordaria de res. ¿Les llegeixo al final de la pàgina? Són excursos, de fet, no pas aclariments decisius. No, no puc llegir-les al final de la pàgina. Haig de llegir-les quan toca. Així que, quan em trobo l’asterisc, obedient, vaig a la nota, que és en lletra més petita, esclar**. Llegeixo la nota a peu de pàgina, però, sense voler, ja llegeixo, també, el començament de l’altra. ¿La llegeixo, també, i ja la tindré llegida? No, no, no sé de què tracta. Ja la llegiré quan toqui. Torno a dalt, a l’asterisc. Què m’estava dient? Espera’t, que llegeixo una mica més amunt.
* Per Experiència, per cert, el vaig anar a entrevistar a casa seva, a Londres, feta un flam.
** ¿Ho veuen, com és una murga?
