L’assessor d’Arrimadas deu estar content
Diumenge al vespre, el Salvados (La Sexta) oferia un cara a cara entre Inés Arrimadas (cap de l’oposició a Catalunya) i Irene Montero (membre de la direcció de Podem). Tot i que la parcel·la política de cadascuna d’elles no les fa coincidir gaire, s’entén que s’enfrontaven en tant que les dones més rellevants dels partits de l’anomenada nova política. Tenint en compte que l’actualitat del dia havia estat marcada per la manifestació dels partits de dretes i, a sobre, Inés Arrimadas la va evitar amb la sospitosa excusa d’haver perdut l’avió, el programa enllaunat quedava una mica descontextualitzat perquè, lògicament, no podia abordar l’esdeveniment.
El Salvados va arrencar amb totes dues polítiques dins d’un cotxe, com ja s’havia fet amb Arrimadas i Marta Rovira en un cara a cara anterior. Aquesta vegada, però, la realització va optar per una seqüència de primeríssims primers plans que se solen assumir en televisió quan les protagonistes són dones. Amb tot, el Salvados de diumenge es notava que va tenir una cura gairebé obsessiva per no patinar feminitzant la política. Per exemple, en els rètols de separació feia servir els seus cognoms, “ Arrimadas y Montero ”. En el cas anterior del cara a cara, amb Pablo Iglesias i Albert Rivera, es va fer el mateix posant “ Albert y Pablo ”. Al ser dones, però, destacar només el seu nom propi hauria semblat un menysteniment a la seva rellevància política. Va ser un encert. En les preguntes breus, Jordi Évole els va preguntar pels motius amb què forraven la seva carpeta a l’adolescència, una pregunta que destil·lava un cert tòpic sobre les dones, si no fos que el mateix presentador es va afanyar a aclarir que ell també duia la carpeta forrada. Igualment, abans de preguntar sobre la maternitat, va utilitzar el recurs de la crítica preventiva i va verbalitzar els dubtes de treure el tema pensant que segurament si fossin homes potser no n’haurien parlat. Està bé com el feminisme ha aconseguit estimular certa cautela amb perspectiva de gènere en espais on no se solia tenir en compte.
El resultat va ser periodísticament interessant, tant per la conversa resultant com pels petits detalls que destil·lava la interacció entre elles dues. Va estar molt bé la prèvia de l’entrevista, on, de manera desmenjada i amb gran elegància, les dues polítiques van rivalitzar per aconseguir la cadira de l’esquerra. El to va oscil·lar. Hi va haver moments de bon diàleg i instants de tensió. “ Yo no busco titulares ”, va dir Évole per rebaixar el clima. Una veritat a mitges perquè la voluntat de no buscar-los amaga la intenció de trobar-los d’una altra manera més subtil. Qui es va delatar va ser l’assessor de comunicació de Ciutadans quan li va explicar a Arrimadas quin to havia de tenir el programa: “Lo importante es que la gente diga «Mira qué bien lo explica aunque no me estoy enterando de nada...» ” El retrat perfecte de qui creu que l’electorat és imbècil. No sé si deu haver quedat gaire content aquest assessor perquè qui va demostrar uns arguments més elaborats va ser Montero.
