El meu darrer article en aquest diari contenia una referència al diàleg en els termes següents: “És Espanya (la del PP i la del PSOE) la que no vol una solució democràtica per al conflicte”. Aquesta afirmació va merèixer la resposta de l’escriptor i crític Víctor Amela: “Que no! Que no és Espanya, Toni: som els catalans. MENTRE no hi hagi un acord de 2/3 al Parlament de Catalunya (entre catalans, sobre lo important) senyalar amb el dit a Espanya és trampa (populista) per fer-se el milhomes”. És una afirmació que mereix comentari. Primer, perquè coincideix amb la principal idea força del PSC: la manca de diàleg intercatalà. Segon, perquè posa en relleu la principal dificultat que tenim, en aquest país, per parlar de política: l’absència d’un terreny de joc compartit, d’una premissa comuna sobre la qual debatre.
Però el més important és que aquest argumentari és profundament fal·laç, i només cal revisitar la història recent per demostrar-ho. Quan Amela reclama un acord de 2/3 del Parlament català, ignora conscientment que aquest consens ampli s’ha produït en dues ocasions destacades en els últims temps. Primer, en la tramitació de l’Estatut d’Autonomia del 2006, que va ser aprovat pel 88% de la cambra (120 diputats de 135). Com és sabut, aquesta majoria incontestable no va obstar perquè el Congrés espanyol triturés el seu contingut. Un text de menor ambició fou aprovat en un trist referèndum amb majoria abstencionista, i encara després va ser impugnat pels tribunals amb una severíssima retallada. De tal manera que el text que regeix la vida dels catalans és l’únic Estatut vigent no convalidat pel sufragi popular.
La segona ocasió en què es va visualitzar aquesta majoria de 2/3 fou el 2014, quan el Parlament va aprovar demanar a Madrid la delegació de competències per celebrar un referèndum d’autodeterminació. Hi van votar a favor 87 diputats, i els 3 membres de la CUP es van abstenir considerant que “no cal anar a Madrid a demanar permís per fer un referèndum”. 2/3 de la cambra a favor de la consulta. La resposta, perfectament sabuda, va ser un cop de porta als nassos al Congrés de Diputats.
Les conseqüències d’aquest menysteniment de la voluntat democràtica de Catalunya han estat debatudes fins a la sacietat. Però mai més es podrà afirmar que el problema és intern, i no amb Espanya. Quan sento Salvador Illa demanant diàleg intern, penso: “Tant de bo! Tant de bo el conflicte sobre la situació política de Catalunya es pogués resoldre entre catalans, sense la tutela ni les amenaces de l’Estat”. Estic segur que si l’Estat es comprometés a respectar el que es decideixi aquí, ens posaríem d’acord en un termini de mesos. Caldria, això sí, visualitzar la realitat. Un 52% dels catalans han votat els partits independentistes, cal incorporar-los a un consens que ja no pot ser el de 1979. Cal parlar, doncs, de sobirania. Per altra banda, més o menys la meitat dels catalans se senten també espanyols. La solució final, doncs, ha d’evitar una fractura massiva. ¿Parlem de la llengua? ¿Del dèficit fiscal? ¿Del model de país? ¿Del model de relació amb Espanya i amb la UE? Parlem de tot, sense prejudicis, però fem-ho nosaltres. El dia que els catalans que pensen com Víctor Amela confiïn en les seves pròpies forces, i renunciïn a la tutela i l’escorta d’un Estat que està disposat al que sigui -el que sigui- per imposar el punt de vista dels seus, siguin o no majoria (que no ho són), tindrem un terreny de joc comú i podrem acostar-nos a la solució. Mentrestant, continuarem assenyalant Espanya i els que la utilitzen com a ariet contra la majoria.
