Assetjament a dones periodistes

Es va celebrar un acte al Parlament de Catalunya a proposta de l'Associació de Periodistes Parlamentaris Col·lectiu Ciutadella, que “buscava interpel·lar el sector” sobre “el ciberassetjament que pateixen les dones periodistes”. Segons una enquesta global de la Unesco, "el 73% de les dones periodistes han patit algun episodi de violència en línia al llarg de la seva trajectòria professional”.

Potser seré ciberassetjada per dir que em sembla que es ciberassetja també, i amb les mateixes raons, polítics, presentadors, tertulians siguin homes o siguin dones. Jo he sentit dir que tal periodista dona té la feina que té perquè està casada amb tal directiu home, però també he sentit dir, entre rialletes malicioses, que tal cap de premsa home se’n va al llit amb tal política dona, i és per això que l’han ascendit. Fent col·laboracions a la ràdio, m’han fet crits maleducats els meus caps homes i els meus caps dones. I a tots i a totes, com a subordinada, no com a dona, els he dit que em tractessin amb respecte, que a mi no em fotia crits ningú. De vegades, ni jo ni els meus companys homes ens hem atrevit a parar els crits de la dona periodista que ens pagava el sou. En aquests anys he arribat a una conclusió. La feina ideal és una on no et manin, ni hagis de manar. El problema és que et costa 300 euros al mes i no tens dret de vaga.

Et ciberassetgen, et diuen coses lletges que poden llegir els teus familiars menors d’edat (i aquest, per a mi, és el punt dolorós del ciberassetjament). Però sovint, en el ciberassetjament, hi ha insults que considerem masclistes si són cap a una dona, però si són cap a un home, no. Com per exemple, els que fan referència a la intel·ligència. Dir-li “tonta” a una periodista és molt gros. Dir-li “tonto” a un periodista, no gens. Fa temps que m’aplico una màxima: ni el que jo faig, ni el que vostè opina del que jo faig és tan important.