Mirant-me les notícies a l’ordinador, m’apareix un bàner que diu (tradueixo de la llengua de Cervantes a la de Llull): “L’assegurança de decessos és realment beneficiosa”. A sota hi ha una mena de quadre blau, amb caselles. Algunes en blanc, d’altres amb números a dins, el més petit dels quals és el 45, i el més gran, el 75. “Cliqui en la seva edat per obtenir més informació”, et proposen. És com un bingo del decés. En tens 45? Comença a pensar que no ets immortal.
L’assegurança de decessos –“els morts”, que en deia la meva àvia quan li cobraven cada mes– és “realment beneficiosa”, però per a qui? Per al que la ven, per als supervivents del mort (no existeix el verb decessar), però no per a ell. Contractar una assegurança d’aquesta mena és convenient només si –com la meva àvia– no vols molestar ni morta. Diu que morir-se és car, però és una de les poques activitats que no t’han d’importar gens, perquè no la pagaràs tu, ni tu n’ets responsable. Ja no hi seràs, per primer cop. L’organització, aquesta vegada, la delegues. ¿T’importarà com et vesteixin i allà on et colguin? Les crítiques ja no seran per a tu. L'única cosa que trobo interessant, en un cas així, és que les persones que t’han estimat riguin i plorin a la vegada i parlin bé de tu durant la cerimònia. Hi ha dos sistemes. L’un, contractar ploraneres (ho veig extraordinari). L’altre, i molt efectiu, és estalviar, però per a un càtering en què no falti de res. El millor menjar i el millor vi. Aquesta és la garantia, l'única, d’una cerimònia emocionant i amb llàgrimes. I havent-hi això (que hauràs de deixar pagat, esclar), la caixa pot ser de porexpan.
