Un assassinat que ha desfermat la ràbia als EUA

Tot va començar uns minuts després que es conegués la terrible notícia que el director executiu de UnitedHealthcare, Brian Thompson, havia estat tirotejat mortalment al centre de Manhattan. Fins i tot abans que se’n sabessin els detalls, internet ja anava ple d’especulacions sobre si l’empresa s’havia negat a cobrir les factures mèdiques del presumpte assassí i de debats sobre si l’assassinat era una resposta raonable.

Van comparar el tirador amb John Q, el pare fictici desesperat que, en la pel·lícula del mateix nom del 2001, pren com a ostatges tota una sala d’urgències després que una companyia d’assegurances mèdiques s’hagués negat a cobrir el trasplantament que havia de salvar la vida del seu fill. Alguns van publicar que calia una "autorització prèvia abans d’enviar condols i oracions". Altres van assegurar que potser es podria concertar una cita perquè Thompson es visités amb un especialista al cap d’uns mesos. N'hi ha que van anar més lluny: van instar les persones que tinguessin informació sobre l’assassinat a no compartir-la amb les autoritats. Van aparèixer noms i fotografies d’altres executius d’asseguradores mèdiques. Algunes de les publicacions que es van fer més virals, i que van acumular milions de visites pel fet de celebrar l’assassinat, no les puc reproduir aquí.

Certament, qualsevol notícia que commocioni pot tenir aquesta resposta a internet: el troleig i la provocació performativa són part de la vida quotidiana de les plataformes digitals. Però això era diferent. La ràbia que la gent sentia contra la indústria de les assegurances mèdiques i l’eufòria que van expressar al veure com la ferien van ser generalitzades i orgàniques. Va ser impactant per a molts, però va travessar comunitats de tot l’espectre polític i va arrelar en grups culturals molt diferents.

Fins i tot a Facebook, una plataforma en la qual la gent no s’acostuma a amagar darrere de perfils anònims, l’anunci de UnitedHealth Group que estaven "profundament entristits i commocionats per la mort del nostre estimat amic i col·lega" havia rebut, al moment d’escriure aquest article, 80.000 reaccions, 75.000 de les quals eren l’emoji "em diverteix". Algunes respostes van aparèixer en forma de testimoni personal. "No aprovo l’assassinat", deien molts abans de descriure les terribles experiències per les quals els havien fet passar les companyies d’assegurances mèdiques.

Fa molt de temps que estudio les xarxes socials i no se m’acut cap altre incident en què s’hagi celebrat tan obertament un assassinat en aquest país.

Les condicions que van donar lloc a aquesta onada d’ira són, segons com, específiques d’aquest moment. La cultura empresarial actual consagra la maximització de la riquesa dels executius i de les fortunes dels accionistes, i ha aconseguit convertir la riquesa personal en una influència política incalculable. Les noves plataformes de comunicació permeten a milions de desconeguts d’arreu del món enraonar en temps real.

Però els corrents que estem veient són expressions d’alguna cosa més fonamental. Ja vam passar per això, i no va ser agradable.

L’edat daurada, el convuls període aproximadament entre el 1870 i el 1900 també va ser una època de canvis tecnològics ràpids, d’immigració massiva, de riquesa espectacular i d’enorme desigualtat. L’època va prendre el nom d’una novel·la de Mark Twain: daurada, per fer referència a una capa fina i brillant que a sota amagava la corrupció i la cobdícia que van escampar-se pel país després de la Guerra Civil.

Aquella època roman en l’imaginari públic nord-americà amb noms que encara ressonen, com ara JP Morgan, John Rockefeller, Andrew Carnegie i Cornelius Vanderbilt; amb les seves mansions, que ara acullen turistes bocabadats. La brutalitat que hi havia sota aquella riquesa no és tan coneguda: les desenes de milers de treballadors, segons alguns càlculs, que van perdre la vida en accidents industrials, o les sagnants repercussions que van patir quan van intentar organitzar-se per aconseguir condicions de treball més bones.

Tampoc es recorda gaire la intensitat de la violència política que va esclatar. Les enormes desigualtats de l’època van alimentar moviments polítics que dirigien la violència contra titans empresarials, polítics, jutges i altres. El 1892 un anarquista va intentar assassinar l’industrial Henry Clay Frick després d’un conflicte prolongat entre guàrdies de seguretat i els treballadors. El 1901 un simpatitzant anarquista va assassinar el president William McKinley. I així successivament.

Com va escriure l’historiador Jon Grinspan sobre els anys compresos entre 1865 i 1915, "la nació va experimentar una destitució, dues eleccions presidencials guanyades pel perdedor del vot popular i tres assassinats presidencials". No, no és una situació idèntica, però la descripció ressona amb el que molta gent sent sobre la direcció del país en l’actualitat.

Durant l’Edat Daurada, la resistència política armada va trobar molts reclutes ansiosos i encara més simpatitzants. No és difícil imaginar que els Estats Units puguin caure en un cicle semblant.

El desgast del contracte social està empitjorant. Els nord-americans cada cop expressen menys confiança en les institucions. En contrast amb les generacions anteriors, els joves d’avui diuen que ja no creuen en el somni americà. Al sector de les asseguradores de salut li agrada dir que les enquestes mostren una satisfacció general, però aquestes xifres baixen quan la gent es posa malalta i s’adona de tot el que la seva asseguradora no farà per ells.

Les coses van molt més bé ara que al segle XIX, però veig una semblança en la trajectòria i l’estat d’ànim de llavors i l'actual, en l’expressió d’una profunda impotència i alienació.

Les turbulències i la violència de l’Edat Daurda van donar pas a una àmplia reforma social. El país va construir una xarxa de seguretat social, va ampliar l’educació pública i va erigir normatives i infraestructures que van millorar notablement la salut i el benestar de tots els nord-americans.

Aquestes reformes no eren perfectes, i no van ser l’única raó per la qual la violència va disminuir –sense desaparèixer mai del tot–, però ens van fer avançar.

La concentració de riquesa extrema als Estats Units ha superat recentment la de l’Edat Daurada. La voluntat d’impulsar àmplies solucions públiques sembla que s’ha desfet. Sembla que, en comptes d’una època de reformes, la resposta a aquest acte de violència i ràbia es limitarà a una nova cerca de refugi per als més rics. Segons informes recents, els executius de les empreses estan reforçant la seguretat. Segurament alguns es traslladaran a comunitats més tancades, atrinxerats, protegits. Probablement s’exigirà més vigilància pública. Gairebé segur la seguretat armada i els viatges en jet privat formaran part de la retribució dels executius, eliminant encara més el contacte amb la resta de nosaltres, excepte quan els fem algun servei.

La ira que ha sortit a la llum continuarà sent real, i el que hem vist hauria de fer sonar totes les alarmes.

Copyright The New York Times