Assange i el periodisme
Si és cert que el Poder, com va dir Samuel P. Huntington, “es manté fort en la foscor, i exposat a la llum es comença a evaporar”, s’entén molt bé que tingui l’obsessió de perseguir i eliminar persones que, com Assange, Manning o Snowden, han il·luminat les tenebres que sembren mort, misèria i desesperació entre milions de persones. Els diaris en diem alertadors. No acabem d’admetre que fan una feina difícil i heroica que ens tocaria fer a nosaltres. “Periodisme és publicar el que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques”, deia George Orwell. Calen els alertadors -autèntics màrtirs de la llibertat d’expressió-, perquè, per desgràcia, els periodistes ens dediquem a altres coses; perquè els diaris que aparentment investiguen en realitat només filtren el que el poderós de torn vol fer públic per enfonsar algú. Ho explica, amb la precisió de qui està disseccionant un càdaver, David Jiménez a El director, un llibre ple d’obvietats terribles per al nostre gremi.
El crim d’Assange -la raó per la qual, si una massiva protesta popular no ho impedeix, serà extradit, i destruït, als EUA- és fer la part més essencial i difícil del periodisme. L’australià no està exempt de misèries i de contradiccions que el poden fer, en més d’un sentit, un personatge odiós. I les clavegueres han treballat a preu fet -amb el gran ajut dels periodistes- per cobrir-lo de merda. Però cal ser cec o cínic per no entendre que aquesta merda -fins i tot si és, en part, certa i perseguible judicialment- no guarda proporció amb el càstig venjatiu que, carregant-se tots els drets i llibertats, li prepara l’exèrcit nord-americà (mentre manté tancada Manning i exiliat Snowden). I el que fa més fàstic és que periodistes que cobren el que volen dels diaris més establishment, el desqualifiquin i ridiculitzin des del confort del seu batí perquè ha gosat fer públics secrets inconfessables de la seva candidata. ¿Estava al servei de Trump (i Putin) o estava contra la impunitat del poder? Ara ho veurem.
L’extradició d’Assange a un país els líders polítics del qual exhibeixen un menyspreu absolut per les normes internacionals posa en perill les llibertats de tots. Les dels ciutadans, perquè reforça l’opacitat del Poder i li aplana el camí per tenir-nos controlats des del Gran Germà digital. Les dels periodistes, perquè qüestiona el dret a protegir les fonts i, fins i tot, a saltar-se lleis quan, gràcies a “petites il·legalitats”, es revelen crims d’una enorme magnitud. ¿Es pot lluitar contra la impunitat del Poder sense saltar-se cap llei? ¿No és d’una enorme hipocresia publicar informacions obtingudes “il·legalment” i desentendre’s de les conseqüències que tenen per a la font? Des del claustrofòbic consolat de l’Equador, Assange va fer costat a l’1-O. Va entendre molt bé que aquella “il·legalitat”, per la qual tenim mig Govern a la presó i a l’exili, era l’única via que ens quedava per exercir unes llibertats irrenunciables. Les mateixes de què estarem abdicant si ens limitem a contemplar passivament com el Poder l’esclafa.
