Anatomia del terror blanc
Abans que presumptament matés 50 musulmans que resaven en dues mesquites de Christchurch (Nova Zelanda), el 15 de març, Brenton Tarrant, un australià de 28 anys, va publicar a la xarxa un manifest de 74 pàgines titulat 'The great replacement' ('La gran substitució'). En aquest text, Tarrant va escriure que només tenia una veritable font d’inspiració: el terrorista polític noruec Anders Breivik, que va matar 77 persones el 2011.
Breivik volia fama. Volia que el seu manifest de 1.500 pàgines, ple de fragments copiats i enganxats, fos llegit per molta gent i volia un escenari: el judici que li van fer a Oslo. Va afirmar al tribunal noruec que havia calculat quantes persones havia de matar per ser llegit. Havia conclòs que havien de ser una dotzena, però en va acabar matant 77. Vuit anys després de la matança de Noruega, el terrorista polític noruec segueix sent llegit pel seu desitjat públic: als fòrums de la ultradreta d’internet el terme “tornar-se Breivik” significa arribar a un compromís absolut amb la causa.
Després d’estudiar el cas de Breivik –cosa que va incloure enviar-li preguntes a través de cartes i rebre les respostes que em feia des de la presó– i d’haver publicat el meu llibre sobre ell, se’m preguntava: per què divulgues les seves paraules i els seus mètodes? Jo creia que era més perillós com a símbol i que perdia força com a font d’inspiració si el retratava amb tots els seus defectes humans. Però els seus simpatitzants i seguidors van ignorar els textos crítics elaborats pels periodistes i van anar directament al seu manifest, que continua trobant nous lectors. Christopher Hasson, un tinent de la Guàrdia Costanera dels Estats Units que es va definir com un nacionalista blanc que volia fer esclatar una guerra racista, es va inspirar en el noruec.
El text de Tarrant és una versió més lleugera del manifest de Breivik, ple de referències a mems i bromes d’internet, però semblant en el contingut, l’estructura i el to. Tots dos van publicar els seus textos a la xarxa just abans dels seus atacs. Mentre que el noruec, que havia planejat transmetre el seu atac per YouTube, no ho va aconseguir, Tarrant va emetre el seu acte terrorista en directe per la seva pàgina de Facebook.
Aquests dos homes són una barreja d’ira i autocompassió. Es consideren víctimes i utilitzen termes com “invasió”, “immigració massiva” i “genocidi blanc” per descriure el que consideren la destrucció d’Europa i la raça blanca. Tant l’australià com el noruec amb prou feines esmenten el seu país i se centren en Europa i els Estats Units. Tarrant considera que la població blanca d’Austràlia i de Nova Zelanda és europea. Segons va escriure, va decidir la seva “ofensiva final” després de visitar França el 2017, on va veure com els francesos europeus havien sigut “substituïts” per “persones de color”. D’aquí ve el títol del seu manifest: “La gran substitució”.
Igual que el noruec, Tarrant està obsessionat amb els índexs de natalitat i descriu Europa com un lloc cada vegada més feble i vell. El terrorista noruec volia crear clíniques de naixement controlades per l’estat on ingressessin mares rosses d’ulls blaus que donessin a llum una dotzena de fills cadascuna. Tarrant vol restablir el que ell en diu els “valors familiars tradicionals”.
El manifest de Tarrant està fet a mida per a la seva sinistra audiència d’internet, però intenta crear un rerefons de normalitat citant poemes de Rudyard Kipling i referint-se a figures de la dreta més habituals. De la mateixa manera, Breivik citava sovint persones com Thomas Jefferson, com si fos l’hereu legítim d’unes idees sòlidament establertes.
La motivació principal de tots dos és la mateixa: esclafar la immigració musulmana. Tarrant vol “deportar els invasors que ja viuen a casa nostra”. Breivik va suggerir que a tots els musulmans se’ls donés l’oportunitat de convertir-se al cristianisme i adoptar un nom cristià. Els que no obeeixin han de ser deportats o executats. Tots els exemples d’art islàmic haurien de ser destruïts, incloent-hi totes les mesquites, i caldria prohibir les llengües com l’àrab, el persa, l’urdú i el somali.
Una de les mesquites de la massacre de Nova Zelanda està construïda al lloc on hi havia hagut una església. Mentre que el terrorista de Christchurch va atacar directament els seus objectius, Breivik volia matar els presumptes traïdors, els membres de l’elit liberal i el partit laborista que hi havia al govern i que havien deixat que els musulmans entressin al país. Els dos homes van escriure sobre la idea de sacrificar-se per una gran causa i van preveure que els seus seguidors els alliberarien de la presó després que esclatés una “revolució conservadora” que s’escamparia per tot el món. Breivik va ser diagnosticat amb un trastorn narcisista de la personalitat pels psiquiatres judicials; Tarrant mostra trets similars. Al manifest va escriure que no només espera ser alliberat, sinó que té esperances de rebre el premi Nobel de la pau. Hauria de quedar en llibertat al cap de 27 anys, va escriure, com Nelson Mandela, quan hagi complert condemna “pel mateix crim”. Tot i que algunes parts del manifest de Breivik es poden llegir com un manual per a un atac terrorista, és una crida a l’acció. Tarrant es fa ressò d’aquesta crida i escriu: “Mentre tu esperes un senyal, la teva gent t’espera a tu”. Tots dos es van definir com a feixistes i van utilitzar metàfores bèl·liques per justificar els assassinats.
Quan escrivim sobre aquests feixistes, ¿som còmplices de difondre les seves idees? La resposta és no. La radicalització té lloc, principalment, a internet, on els extremistes violents es coneixen i s’esperonen mútuament, i on haurien de ser localitzats i controlats. No ens podem permetre el luxe de ser ignorants. Per combatre el terrorisme, cal que investiguem de quina manera un individu es converteix en terrorista. Hem d’analitzar i posar al descobert el pensament i la violència feixistes. Hem de posar al descobert les idees i les vides d’aquests supremacistes blancs. Només així els podrem disseccionar adequadament.
