El Gran Salt de la Xina cap a l'epidèmia
Abans que el món tingués coneixement de l'aparició del coronavirus, Li Wenliang, un oftalmòleg amb residència a Wuhan, va notar alguna cosa estranya en alguns pacients. Semblava que havien contret un virus desconegut similar a la síndrome respiratòria aguda greu (SARS), que va afectar la Xina fa gairebé una generació. Uns dies més tard, després que Li enviés un missatge d'advertència a diversos metges en un xat grupal, aquest metge de 34 anys va ser convocat per la policia, que el va obligar a signar una carta confessant que "havia fet comentaris falsos" que havien "pertorbat l'ordre social". Li va morir víctima del mateix virus –avui denominat Covid-19– sobre el qual havia donat la veu d'alarma.
La mort del Dr. Li, juntament amb noves revelacions sobre els esforços de la Xina per silenciar els denunciants del Covid-19, va encendre la indignació mundial, i amb raó. Si el govern xinès hagués estat més preocupat per protegir la salut pública que per eliminar informació poc favorable, podria haver tingut la capacitat per evitar la propagació de virus.
Però no és la primera vegada que la negació de la llibertat d'expressió va lligada a una emergència de salut pública letal a la Xina. Quan va començar l'epidèmia de la SARS, l'any 2002, les autoritats xineses inicialment també van intentar encobrir-la. Afortunadament, Hu Shuli –fundador i director editorial de Caijing, un setmanari de negocis– va treure ala llum les maquinacions dels funcionaris públics amb relativa rapidesa. Després d'assabentar-se que els pacients a Pequín patien febres misterioses, va enviar periodistes a hospitals per entrevistar metges. Els reportatges de Caijing van ajudar a obligar que els líders de la Xina reconeguessin públicament l'existència de la SARS, el primer pas per controlar el virus. Amb tot, quan es va contenir-la, la SARS ja s'havia estès a més de 8.000 persones a tot el món i n'havia matat gairebé 800.
Ara bé, pel que fa a la salut pública, la repressió de la llibertat d'expressió a la Xina té un historial encara més inquietant. Aquesta repressió també va tenir un paper important a l'hora de permetre la devastació causada per la política del Gran Salt Endavant de Mao Zedong, la pitjor calamitat que ha afrontat el país des que el Partit Comunista va assumir el poder, el 1949.
L'any 1958 Mao va decidir que, per aconseguir una ràpida industrialització, els vilatans havien de ser conduïts per la força a comunes on farien tasques industrials que en altres llocs desenvolupaven màquines i fàbriques. Per exemple, a milions de persones se'ls va assignar com a tasca la producció d'acer en petits forns de pati. Sovint havien de fondre eines agrícoles per complir l'encàrrec.
En desviar la mà d'obra cap a una indústria a petita escala altament ineficient, el Gran Salt Endavant va destruir la producció agrícola, cosa que va donar lloc a una greu escassetat d'aliments, que va persistir fins i tot després que la iniciativa finalitzés, l'any 1960. Segons el periodista xinès Yang Jisheng –el seu relat fidedigne d'aquella fam, basat en dues dècades d'investigació, es va publicar a Hong Kong l'any 2008–, entre el 1958 i el 1962 van morir de fam almenys 36 milions de xinesos.
Doncs bé, igual que amb el Covid-19, la informació sobre les calamitoses conseqüències del Gran Salt Endavant, una informació que era vital, es va suprimir des del principi. Inicialment, i a causa de la reticència dels funcionaris locals a transmetre informació que podria haver-se considerat una crítica a Mao, les autoritats del govern central en gran mesura desconeixien el desastre que s'estava desenvolupant al camp. Però, fins i tot quan els principals líders de la Xina es van assabentar de la fam, van mantenir l'assumpte en silenci en lloc de demanar ajuda exterior. La màxima prioritat era protegir la reputació de Mao i, donat l'extrem aïllament internacional de la Xina en aquell moment, al món exterior no es podien assabentar del problema tret que els xinesos els ho expliquessin.
La supressió de la veritat sobre el Gran Salt Endavant persisteix actualment. Els funcionaris del partit prefereixen restar importància a la tragèdia i la descriuen com el resultat d'unes males condicions climàtiques. El llibre de Yang encara no pot publicar-se a la Xina continental.
El vincle entre fam i llibertat d'expressió no es limita a la Xina. Tal com va assenyalar fa unes dècades el filòsof, economista i premi Nobel de l'Índia Amartya Sen: "Mai en la història del món s'ha produït una fam en una democràcia que funcioni". Quan els votants tenen la llibertat de criticar les polítiques públiques, els líders que depenen del seu suport no mantenen, generalment, polítiques que causin que aquests votants es morin de fam.
No ha estat el cas, per exemple, de Zimbàbue, on la meitat de la població –uns 7,7 milions de persones– s'enfronta avui dia a una situació d'inseguretat alimentària, segons el Programa Mundial d'Aliments. Durant molt de temps, Zimbàbue ha estat considerat "el graner d'Àfrica" gràcies al seu clima relativament temperat. Però el canvi climàtic està passant factura i, per empitjorar les coses, dècades de mala gestió econòmica de Robert Mugabe –que va prescindir de la rendició de comptes democràtica durant els 37 anys que va ser al govern, fins que els militars el van obligar a renunciar l'any 2017– han produït una inflació galopant, un atur elevat, escassetat de combustible i prolongats talls d'energia.
La llibertat d'expressió és molt més que dissidència política o tolerància d'idees, actes o imatges que trobem ofensives. Tal com Sen va escriure l'any 1990: "Hi ha un conjunt de llibertats –llibertat de criticar, publicar, votar– que guarden un vincle causal amb altres tipus de llibertats", com "la llibertat d'escapar de la fam i de la mort per inanició". A aquesta llista hauríem d'afegir-hi "la llibertat d'evitar la mort pel Covid-19".
Copyright Project Syndicate
