Arundhati Roy, a la presó?

Presó. Només és una paraula. Però quan la dius per descriure el teu possible futur, et deixa als llavis una sensació d’abatiment i un regust amarg, com la bilis.

Fins fa pocs anys acabar en una presó índia per causa de la feina o per dir determinades coses em semblava tan inimaginable com la meva mort: una perspectiva tètrica però llunyana. Quan em reunia amb altres periodistes, comentàvem els articles que preparàvem o les últimes xafarderies polítiques.

Però avui la possibilitat que m’arrestin i processin per uns càrrecs imaginaris em rosega per dintre, a mi i a molts periodistes, historiadors, escriptors, acadèmics, intel·lectuals i altres ciutadans indis que critiquen obertament el primer ministre, Narendra Modi, i el seu govern. Ara, quan ens trobem, parlem d’advocats, possibles acusacions, condemnes i diners per a costos legals, i d’assegurar-nos que els nostres afers personals i financers estiguin en ordre.

Des que Modi va arribar al poder el 2014, les turbes nacionalistes hindús han anat atacant suposats enemics l'un rere l'altre –musulmans, estudiants, activistes, polítics de l’oposició, intocables de castes baixes, gais i lesbianes–; estan destruint el nostre país, increïblement divers, en una miop temptativa per transformar-lo en un bastió de la supremacia hindú.

Fa dues setmanes el govern va travessar una altra línia vermella quan va fer públics els càrrecs contra l’escriptora Arundhati Roy. Autora de la novel·la El déu de les coses petites i el recull d’assajos My seditious heart, és una de les millors escriptores del nostre temps. Ha sigut la veu de la veritat, la tolerància i el seny a l’Índia durant dècades. Els seus llibres i assajos reflecteixen la total apatia de la classe dirigent després de la independència, i com l’Índia s’ha anat enfonsant en el caos de la política de dretes aplicada per Modi. Tancar Arundhati Roy a la presó seria com si el govern dels Estats Units empresonés escriptors de la talla moral de Toni Morrison o James Baldwin.

Els càrrecs contra ella representen un moment crucial per a l’Índia; si la tanquen a la presó, es convertirà en la presa política més destacada del país.

S’uniria així a un grup cada vegada més nombrós d’escriptors, activistes i intel·lectuals.

Poc després que es presentessin els càrrecs contra Roy, dotze importants associacions internacionals de drets humans van emetre una declaració conjunta en què acusaven les autoritats índies de fer un ús abusiu d’una llei antiterrorista, de la normativa financera i d’altres lleis, amb l’objectiu de “silenciar periodistes, defensors dels drets humans, activistes i crítics del govern”.

Ja fa anys que passa això. Segons la Unió Popular per a les Llibertats Civils, durant els cinc anys anteriors a l’arribada de Modi al poder el govern central ja va interposar 69 demandes en aplicació de la draconiana llei de prevenció d’activitats il·legals, una llei per a la seguretat de l’estat massa laxa que permet les detencions durant períodes prolongats sense el degut procés judicial. Amb Modi, el setembre del 2022 el nombre de denúncies havia pujat a 288.

Els càrrecs contra Arundhaty Roy són tan absurds com de costum. L’acusen de tenir un discurs provocador i de promoure l’enemistat entre diferents grups, només per uns comentaris del 2010 en què qüestionava la reivindicació del govern indi sobre la conflictiva i indòmita regió del Caixmir. Però segurament l’autèntic motiu dels atacs actuals, 13 anys després, és que ha criticat amb valentia la intolerància i la violència desfermades sota el govern de Modi. Les persones com ella són un dels actius més importants de l’Índia perquè defensen la veritat i l’honradesa, però les autoritats els presenten com a enemics de l’estat. L’Índia està devorant el bo i millor del país.

Cal destacar que al setembre, abans que es presentessin les acusacions, Arundhati Roy va acceptar el prestigiós Premi Europeu d’Assaig pel seu ús –segons el jurat del premi– de “l’assaig com a forma de combat, analitzant el feixisme i la manera com s’està estructurant”. No és la primera vegada que la paraula feixisme es fa servir en el context del règim de Modi i els seus mètodes.

Les persones actualment objecte d’acusacions injustes a l’Índia són, entre moltes altres, Khurram Parvez, defensor dels drets humans al Caixmir, que ha documentat les atrocitats perpetrades per l’exèrcit i militants indis a la regió i ara ha de respondre per nombrosos càrrecs relacionats amb el terrorisme; i l’estudiant i activista Umar Khalid, acusat d’incitar a la violència per haver encapçalat protestes pacífiques contra una llei de ciutadania discriminatòria aplicada pel govern de Modi. Hi havia també 16 ciutadans –activistes, periodistes, poetes, un professor i un capellà d’edat avançada– acusats de delictes com fomentar una revolta contra Modi, després que alguns d’ells es pronunciessin contra els mètodes repressius del govern. El capellà, que tenia la malaltia de Parkinson, va contreure el covid mentre estava detingut i va morir el 2021.

La violència política ja era habitual a l’Índia abans de Modi: les castes inferiors estaven condemnades a viure marginades de la societat i les dones eren víctimes d’una violència sexual força habitual. Però, mentre que els governs anteriors van tenir l’astúcia de, si més no, defensar de paraula l’estat de dret, alts càrrecs del partit de Modi han encoratjat obertament la violència de les turbes. L’any passat onze homes empresonats per un greu cas de violació grupal van ser alliberats i rebuts amb garlandes per càrrecs del partit.

És una versió moderna de la vella lluita entre els poderosos i els dissidents. Però, a l’era digital, els poderosos de l’Índia reben l’ajuda dels mitjans de comunicació alineats amb el govern, les campanyes de difamació per internet i exèrcits de trols, les mentides dels quals estan erosionant la veritat i la moral, alhora que alimenten més violència. Els dissidents, per la seva banda, estan armats amb poca cosa més que la força de la seva qualitat moral.

A l’empresonar o silenciar periodistes, escriptors i altres crítics, l’Índia no només deteriora les seves credencials democràtiques, sinó que també perd les ments que han donat a la nostra cultura un art meravellós, una literatura i una filosofia plenes de riquesa, els temples antics, els escacs i el Kama Sutra.

L’Índia s’està empobrint intel·lectualment i els nens creixen en un clima de mentides, propaganda i desinformació. La ciència s’ha tornat sospitosa: aquest curs el govern ha suprimit d’alguns currículums escolars conceptes bàsics com l’evolució i la taula periòdica (per bé que alguns representants polítics ho han negat). En un revelador comentari del 2018, el ministre de Modi responsable de l’educació superior va dir que l’evolució era “errònia des del punt de vista científic” perquè ningú “ha vist mai un simi convertir-se en un ésser humà”.

Escriptors com Arundhati Roy donen testimoni del seu temps. Encara que el govern la tanqui a la presó, a ella i a tots els que tinguin un pensament independent, això no canviarà el relat dels anys de Modi. Només vol dir que gran part d’aquest relat s’explicarà a través dels ulls dels presos polítics.

La història els recordarà com a herois. I els seus carcellers seran condemnats com a tirans.

Copyright The New York Times