Un artista de la pedra seca

El veig treballar i m’admiro, i el sento parlar amb polidesa de la feina i m’admiro més, com quan veus un documental dels Beatles i t’expliquen com van construir Let it be. És molt prim, perquè es passa el dia traginant pedres. Les agafa, les sospesa, les coneix. “Aquesta és maca”, diu. O “aquesta té dues cares molt bones”. Les que són grossíssimes les mou amb un bastó de ferro que fa de palanca. Diu que està cansat, i s’entén molt bé, perquè la feina que fa és duríssima. Sobretot, la seva saviesa prové del bon gust que li ve de dins, de l’estómac. Li agraden les masies perquè li agraden les pedres, les treballa, i hi ha alguna cosa a dins d’ell que li fa cuidar, com qui no vol la cosa, el patrimoni. Els paletes que només han reformat pisos no coneixen aquest ofici que ve de tan antic: el dels que fan pedra seca. Al poble, tothom parla d’un mur, un mur que ha fet ell, i que és una meravella.

Al diari, algun cop, he vist algun anunci de la Generalitat parlant del patrimoni que és la pedra seca. Aquests murs que tenim a les vinyes, a les masies, als camps, aquestes cabanes de pastor o per a les eines, amb els sostres ovalats i els lliris a dalt, coronant-los, per acabar de lligar. Quan vaig anar a visitar l’Álvaro Palacios, al Priorat, vaig veure els murs de les finques i em vaig emocionar. Algun dels murs tenia una fornícula (fornícula, que ve de “forn”) per deixar-hi el barret de palla. Detalls sobrers, que són els que emocionen. Almenys a mi.

Em miro aquestes cabanes de pastor, aquestes masies, fetes amb el que hi ha al voltant, i penso que els constructors que les van fer ja fa molts anys que no hi són. Ell, en Ricard, com transmetrà el seu ofici? Tots aquests artistes han de poder ensenyar-nos el que saben fer o es perdrà. Amb un programa de televisió, per exemple, o fent classes a la Facultat d’Arquitectura. O totes dues coses.