Macron posa a prova Alemanya

Dos dies després d’assumir el càrrec de president de França, Emmanuel Macron va viatjar a Berlín. Era el 16 de maig del 2017, i França i Alemanya necessitaven un reajustament. Aquestes dues nacions no poden fer funcionar Europa si no treballen juntes. Macron havia sigut elegit per transformar França, i estava convençut que el canvi real al seu país només es produiria amb una millora de la integració europea. Es palpava l’esperança en l’ambient quan el jove president francès va conèixer la severa Angela Merkel, amb una experiència de tres mandats com a cancellera alemanya. Merkel va citar el poeta alemany Hermann Hesse: “Els inicis són plens de màgia”. Però va afegir prudentment: “L’encís només es conserva si hi ha resultats”.

Dos anys després, els resultats no es veuen enlloc i l’encís ha donat pas a l’exasperació. Merkel i Macron es van reunir aprofitant una cimera de Berlín sobre els Balcans occidentals el 29 d’abril i la conversa es va reduir al mínim estricte: quinze minuts. Quan quatre dies abans en una conferència de premsa li havien preguntat sobre la relació franco-alemanya, Macron havia respost en termes categòrics. Va reconèixer obertament per primera vegada que França no estava d’acord amb Alemanya sobre l’estratègia del Brexit, la política energètica, el canvi climàtic i les negociacions comercials amb els Estats Units, i la llista hauria pogut ser més llarga.

Macron va suggerir també que “el model de creixement alemany potser ha arribat al final”. A parer seu, Alemanya, després d’haver fet reformes d’austeritat que eren adequades per a la seva economia, s’havia beneficiat plenament dels desequilibris creats dins la zona euro; d’això se n’havien ressentit especialment les economies meridionals, com les d’Espanya, Grècia i Itàlia, per a les quals l’austeritat havia sigut amarga i desestabilitzadora. Aquests desequilibris han empitjorat, va assenyalar Macron, i ara “es contraposen al projecte social” que ell promou.

“El to utilitzat per París és tota una novetat –va assenyalar Michaela Wiegel, que des de fa molt temps és corresponsal a París del 'Frankfurter Allgemeine Zeitung'–. Emmanuel Macron ja no vol ser tractat com un soci menor de la cancellera”.

Però el nou to amb Alemanya no prové només de Macron. Les queixes difereixen, però totes assenyalen el mateix problema: la paràlisi política de Berlín. Hi ha uns quants governs de la zona euro que volen que Alemanya, l’economia més potent del bloc, relaxi la normativa fiscal i inverteixi en infraestructures i innovació per proporcionar estímuls. “Quan fa fred, cal encendre la calefacció”, va defensar en privat un destacat polític de la Unió Europea. Però Alemanya, instal·lada en un enorme superàvit comercial i fiscal, i també en uns estalvis cada vegada més grans, es mostra reticent a actuar.

Quan Europa es veu assaltada des de tot arreu en un món convuls, quan la major part dels governs de la Unió lluiten contra una onada populista, la coalició governant d’Alemanya es comporta com si seguís navegant pels mars tranquils de principis de segle. “Fa deu anys que Alemanya no avança –em va dir indignat un experimentat executiu alemany que treballa per a una empresa estrangera–. Ara el malalt d’Europa és Alemanya”.

Molts experts francesos culpen Macron d’haver-ho apostat tot a l’estreta col·laboració amb Merkel, en comptes d’obrir-se a un ampli ventall d’aliats de la Unió Europea. El 2017, perquè la cancellera li fes costat en el seu ambiciós pla per a Europa, va voler instaurar les reformes internes, començant per les noves lleis laborals, que el seu predecessor, François Hollande, havia sigut massa feble per aprovar. Però l’escepticisme alemany sobre la capacitat de complir de França “era impossible de superar”, va escriure a 'The Guardian' Shahin Vallée, economista i exassessor de Macron.

Philippe Martin, assessor econòmic del govern francès, afirma que els dos països “no parlen el mateix llenguatge econòmic”, i assenyala que “és difícil negociar quan no tens el mateix model al cap”. A París, la decepció davant del fracàs de l’Alemanya de Merkel a l’hora de tirar endavant les reformes europees s’està convertint en ressentiment.

I pot ser que la festa s’hagi acabat fins i tot per a Alemanya. Amb l’amenaça de la competència xinesa i el fre que comporten les tensions comercials globals, l’economia alemanya, propulsada per l’exportació, ranqueja. El model alemany necessita reinventar-se. Dins d’Alemanya, uns quants experts audaços comencen a qüestionar la seva ortodòxia econòmica i a desafiar una de les seves vaques més sagrades: l’Schwarze Null o “zero negre”, una llei fiscal de deu anys d’antiguitat que impedeix al govern funcionar amb dèficits pressupostaris. Per ara, però, els polítics fan el sord.

Per descomptat, pot ser que hi hagi una mica de gelosia entre els europeus, incloent-hi els francesos, que no han sigut prou valents per reformar les seves economies quan els vents eren més favorables. Però, més enllà de la preocupació en el sentit que el conservadorisme alemany perjudica la zona euro, hi ha una veritable sensació d’alarma, compartida per molts experts en política exterior a Berlín, per la visió que Alemanya té del seu paper en un món canviant –i del paper d’Europa, en la qual està ara tan profundament afermada–. Quan es tracta de protegir la seva indústria automobilística, el seu gasoducte amb Rússia o les seves decisions polítiques sobre els països on s’han d’exportar armes, la postura unilateral d’Alemanya és cada vegada més contrària al celebrat compromís de Merkel amb el multilateralisme.

En la seva llista d’elements de desacord, Macron no va esmentar la reculada d’Alemanya pel que fa a despesa militar, tot i les creixents amenaces de Rússia, la Xina i els terroristes i la forta pressió del president Donald Trump, ni va parlar de la seva reticència a posicionar-se respecte als problemes principals d’estratègia i seguretat, potser perquè aquests temes són extremadament sensibles. O potser perquè Macron no ha perdut l’esperança en els seus esforços per fer que Alemanya es torni més europea, en lloc de fer que Europa es torni més alemanya.

Traducció: Marc Rubió Rodon