L'únic camí

Ho he vist i sentit més d’una vegada. Una família pateix una mort dramàtica i, els mesos següents, assisteixen alarmats i desconcertats a un dolor sobreposat: observar que la pèrdua no els uneix en el sofriment -com imaginaven- sinó que es barallen més que mai.

Jo també ho vaig viure i per això l’altre dia consolava una amiga que es lamentava de viure aquesta situació. No t’ha d’estranyar, li deia, aquesta mort ha caigut damunt de la família com una bomba plena de metralla. Passareu un temps provant de llepar-se cadascú les seves pròpies ferides, tots necessitareu massa consol per poder donar-ne i tots us sentireu desemparats pels altres. S’ha de passar. És una part del dol que s’ha de passar. Es tracta d’aplicar només un remei, recordar que en el fons, per sobre de tot, malgrat tot, us estimeu.

Crec que la família independentista està passant per aquest tràngol. No em costa ser comprensiva davant de les seves batusses i la falta d’empatia. Tothom s’està llepant les ferides. Tothom necessita massa consol per consolar els altres. Cal un temps per reconèixer el dolor de l’altre, el primer pas per recuperar l’empatia i posar-se al seu lloc. Cal tornar a parlar i escoltar, oblidar velles rancúnies que no condueixen enlloc i que només fan nosa i buscar on calgui la generositat per fer gestos amables, sincers, d’afecte.

Però tenim un problema. Així com una família real es pot permetre agafar-se el temps que calgui per passar aquesta primera etapa del dol -tot i que cal no eternitzar-s’hi-, en la política el rellotge no s’atura i, en aquest cas, avança en contra nostra.

Vull pensar que l’aprofundiment de la repressió ens farà despertar del sopor en què havíem caigut, estabornits pels primers cops contundents de l’adversari. I que tots -els representants electes, els partits que tenen al darrere i tots nosaltres, la majoria independentista que va guanyar a les urnes el desembre passat- serem capaços de reconèixer el dolor dels altres, ser generosos i recordar que en el fons, per sobre de tot, malgrat tot, ens estimem. La recepta és senzilla i ens la recomanen des de les cel·les de la presó: estimem-nos. Parlem, escoltem, abracem-nos si cal i ens ho demana el cos. Acceptem la pèrdua i ajudem-nos per suportar el dolor. No hi ha cap altre camí per seguir avançant.