Parlem de la immigració
Jordi Angusto criticava des d’aquestes pàgines (“Immigrants poc productius?”, 24-1-16) una afirmació que jo havia fet de passada en un article sobre natalitat i que ell resumia així: “Els immigrants són generalment poc productius i ens acaben costant més que no pas el que generen”. Una afirmació que considerava “que no té ni cap ni peus [...] perquè la productivitat d’un treballador ve determinada pel tipus d’activitat i pels mitjans amb què compti per desenvolupar-la, i pel sistema socioeconòmic de què formi part”. Finalment, retreia “que en comptes d’alertar pels efectes socialment indesitjables dels salaris baixos, com els que cobren la majoria d’immigrats, se’ls culpabilitzi perquè cobren poc”.
He dedicat un llibre sencer, que ara mateix és a les llibreries (Un bon país no és un país ‘low cost’), precisament a “alertar pels efectes socialment indesitjables dels salaris baixos”, i no em passa pel cap la idea que els qui els cobrin, immigrants o no, siguin altra cosa que víctimes d’un sistema socioeconòmic que, aquest sí, no té ni cap ni peus.
Ara bé, l’article d’Angusto em suggereix que és oportú fer una reflexió sobre els efectes socioeconòmics de la immigració, perquè la por a la incorrecció política ens està privant d’analitzar amb serenitat un fenomen cabdal per entendre la nostra situació.
En primer lloc, em reafirmo que els treballadors mal remunerats constitueixen una càrrega a la comunitat en la mesura que el seu consum de serveis socials supera en molt els impostos que acaben pagant. Això no significa que la comunitat els estigui subvencionant. A qui està subvencionant és als empresaris que els contracten (si n’obtenen un benefici extraordinari) i als seus clients (perquè reben un servei a un preu inferior al seu cost). Això, que sempre és així, esdevé sagnant en el cas en què tant el treballador com el client siguin estrangers, cosa que és la norma en bona part del nostre sector turístic. Basar el nostre creixement turístic en els salaris baixos és un error; fer-ho, a més, amb treballadors estrangers és una barbaritat. Però és així com ho estem fent.
Ara bé, els salaris baixos no només són nefastos perquè comporten una subvenció encoberta; també generen atur. Per analitzar aquesta qüestió, considerem un cas concret.
Les Balears tenien l’any 2002 una població de 866.100 persones, i, en temporada alta, amb 432.700 llocs de treball, experimentaven plena ocupació. Tretze anys després, en temporada alta hi ha 122.600 llocs de treball més, un creixement que, en el panorama europeu, resulta extraordinari. En aquest període de temps la població autòctona ha augmentat en unes 35.000 persones. Amb la creació de 12.500 llocs de treball n’hi hauria hagut prou per mantenir la plena ocupació. Com que també hi han arribat unes 66.000 persones vingudes de la resta d’Espanya, les necessitats de llocs de treball eren més altes, però encara molt per sota dels efectivament creats. El problema és que, simultàniament, també hi han arribat 162.000 persones procedents de la resta del món. El resultat és que la taxa d’atur, en temporada alta!, és ara a les Balears del 14% (i, en temporada baixa, del 22%). No es tracta de culpabilitzar els immigrants de l’atur, però no guanyem res tancant els ulls a l’evidència.
Ara bé, els immigrants han anat a les Balears perquè allà hi ha empresaris que estan disposats a contractar-los. No passa el mateix en altres regions turístiques de la mateixa Unió Europea. Considerem, per exemple, el cas del Tirol, que també té una altíssima dependència del turisme. El Tirol ha creat molts llocs de treball en aquests tretze anys (concretament, 51.000), però no tan de pressa com les Balears. D’altra banda, les taxes de natalitat són similars. Ara bé, el panorama laboral és radicalment diferent en una regió i l’altra: al Tirol no hi ha atur (un 3% de mitjana el 2014), i al Tirol només un 16% dels ocupats tenen com a màxim la secundària inferior, contra un espectacular 41% a les Balears.
En definitiva, a les Balears hi ha atur perquè, per molts llocs de treball que s’hi creïn, sempre seran més els immigrants disposats a ocupar-los. Per què no passa el mateix al Tirol? No perquè els empresaris d’allà siguin menys cobdiciosos, sinó perquè el 100% dels llocs de treball austríacs estan subjectes a algun conveni col·lectiu que imposa a l’empresari un salari mínim d’uns 1.400 €/mes i a la majoria dels treballadors una formació mínima que no tots els immigrants potencials tenen. Totes dues coses afavoreixen el treballador autòcton, totes dues limiten de facto la immigració, totes dues milloren la qualitat i el rendiment social del producte turístic, i, finalment, totes dues eviten el disbarat que la societat hagi de subvencionar llocs de treball.