Restitució?
El president Puigdemont es presentarà a les eleccions del 12 de maig. Combinat amb l’amnistia, és un benvingut signe de normalització de la vida política. L’amnistia ens hauria de permetre ara fixar la mirada en el futur. Uns en diran passar pàgina, d’altres faran constar que la pàgina pot canviar però que el llibre roman.
En el discurs d’Elna el president Puigdemont ha preferit, però, connectar amb el passat i ha plantejat la seva candidatura com una “restitució d’una presidència injustament, il·legalment i il·lícitament destituïda pel 155”. I això ens obliga a reexaminar aquest passat, especialment el mes d’octubre del 2017.
El mes s’inicià amb un primer d’octubre gloriós. Un exercici democràtic pacífic, massiu i exemplar que per mor d’una repressió brutal i primària va fer la volta al món. I acaba amb un 27 d’octubre en què el Parlament de Catalunya proclama la independència de Catalunya, una atzagaiada que en un instant ens va fer perdre el crèdit internacional que el primer d’octubre ens havia guanyat. El pitjor és que els dirigents polítics que ho van propiciar sabien que es tractaria d’un acte fallit i gens heroic. Però els uns pels altres es van anar esperonant i ho van fer. Que si trenta monedes, que si no ens donen garanties que no hi haurà 155 si no ho fem, etc. A la història quedarà que el 155 va ser una conseqüència de la proclamació d’independència. Potser sí que haguéssim tingut 155 sense declaració. Però mai ho sabrem del cert perquè no vàrem tenir la sang freda de no fer el gest que va proveir la cobertura perfecta per al 155. No hi ha ningú al món que pensi que, després d’una declaració unilateral d’independència, un 155 –amb convocatòria d’eleccions al cap de dos mesos– fos un acte “injust, il·legal i il·lícit”. Era el mínim que es podia esperar i que els nostres dirigents sens dubte esperaven (una altra cosa és la repressió penal que va seguir). El president Torra podria considerar injustificada la seva destitució per posar una pancarta, però el president Puigdemont no pot ser tan càndid. Que et destitueixin és el més normal que et pot passar si proclames la independència sense cap possibilitat d’implementar-la o de rebre cap suport internacional.
Per tant, quan s’expressa la voluntat de restituir cal preguntar-se: restituir què? A quin moment cal retrocedir? ¿Al 27, després de la proclamació o –reconeixent implícitament que el 27 va ser un error– a mitjans d’octubre? O potser a principis de setembre, abans de les lleis de desconnexió?
El president Puigdemont és prou intel·ligent per entendre que el passat no es pot reviure, i que no és convenient fer-ho si va anar com va anar. De moment, el que tenim són unes eleccions i el que ara li correspon és confegir una llista de candidats i dissenyar un programa per al partit que mig ignora, però en el qual, degut al seu carisma i a l’esperança dels quadres de ser portats a un triomf memorable, gaudeix d’un gran predicament. Pel que fa a les llistes confesso curiositat per veure si la seva composició serà representativa de les sensibilitats que s’apleguen a Junts –l’únic partit que incorpora la tradició catalanista de centredreta– o si, com en la del Congrés, la fidelitat a la persona serà la consideració principal.
Pel que fa al programa, ja és clar que es basarà en la retòrica de la restitució. És a dir, serà un programa que, encara que obert a pactes puntuals, serà de confrontació, la qual cosa no és bona. Una preocupació addicional és que la competència Junts-ERC pugui conduir, una altra vegada, a fer que l’estratègia sigui un subproducte de les posicions que la lluita tàctica imposa, que ERC s’aparti de la moderació i que les incidències i rivalitats catalanes repercuteixin en la política espanyola en direccions que augmentin la inestabilitat, cosa que tampoc ens convé.
El president Puigdemont també ens ha dit que si no pot formar govern no tornarà. Culminada l’amnistia –un procés que estarà ple d’incidències– i si Junts no és al govern, com crec que serà el cas, el millor lloc per a Puigdemont seria com a cap de l’oposició o com a eurodiputat. La tercera possibilitat, cap del partit, no li escau gaire. Ara bé, no podem descartar que el seu pensament sigui que fer política només té sentit per propiciar la independència de Catalunya a curt termini. Si és així, Junts no podrà comptar amb ell i s’haurà de buscar un altre lideratge més inclinat a ocupar-se del mentrestant.