Set faltes que continuaran passant per alt

LingüistaEl 2018 es commemoren els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra. Al llarg de l’any ja hi haurà qui s’encarregarà de glossar la seva magna obra i homenatjar-lo com cal. Des de la meva modesta posició d’esmenadora de planes, intento seguir un dels seus consells: “Treballeu, i treballeu cada dia, perquè el conreu d’una llengua no es pot abandonar mai”. Per això, tinc clar que aquest any que acabem d’encetar hauré de continuar barallant-me, com a mínim, amb aquests set errors. Ja sigui perquè no són percebuts com a errors des de fa temps (¿des de la mateixa codificació de la llengua?) o perquè estem perdent la intuïció per detectar-los, tots set són dels que ens poden passar per alt fins i tot als correctors (també depèn de l’hora i la claredat mental, esclar).

1. Exprimir-se el cervell. Segons els diccionaris, les taronges no s’exprimeixen sinó que s’espremen, però resulta que exprimir també existeix en català, tot i que només vol dir expressar (com el francès exprimer ). És a dir, que els correctors automàtics no el subratllen i als humans (ehem, allò que dèiem de l’hora i la pressa), tampoc els crida l’atenció. Saber això, ¿no és un goig inexprimible?

2. Medir dos metres. Les alarmes també fallen com una escopeta de fira quan algú “medeix dos metres” o quan envien satèl·lits per fer “medicions”. I mira que és fàcil dir que “fa dos metres” (precisament per això acaba resultant pobre), però també tenim mesurar, i quan només volem dir prendre mides, amidar.

3. Posar de relleu. Em sembla que ja és una cosa que només sabem els del gremi: en català, posem les coses en relleu, no de relieve. Tornem a voler coincidir amb els francesos ( mettre en relief ), malgrat que la realitat ens estira cap a l’altra banda.

4. Per si fos poc. Una traducció literal més. Una invasió subtil en tota regla. Insistirem amb els fantàsticament vàlids i genuïns per acabar-ho d’adobar o per si no fos prou. Aquest tampoc serà l’any de la desaparició de prou (ni gaire ).

5. Pintat al terra. Constato, amb estupor, que per a molts ja no és un error d’aquells que fan sortir els ulls d’òrbita. Em sembla increïble que estiguem perdent la intuïció en casos com aquest. Mentre a uns quants ens continuï semblant la traducció literal del castellà que és, valdrà la pena continuar pintant a terra.

6. De braços creuats. Creuar és d’aquells verbs que arrasen. Per exemple, cada cop som menys els que travessem carrers. Podem discutir si hem de fer cas de la normativa i, en el sentit recte, encreuar els braços o senzillament creuar-los. Però, ep, el que és intolerable és ens quedem de braços plegats quan perdem girs idiomàtics.

7. Apretar un botó. No podia faltar en aquesta tria. Crec que només els malalts de llengua sabem que apretar no està acceptat (i tenim prémer, pitjar...) Però, com deia un lector, millor apretar que donar, que és el que es comença a sentir: “Li donem al botó” i llestos. Com que tot és mal que mata, coincideixo amb ell i millor un castellanisme històric que la majoria ja no perceben com a tal que un de recent, oi?

És una tria com una altra, però, això sí, totes les faltes estan sospitosament relacionades amb la pressió del castellà. Quina casualitat!