Reincidència evitable?

Com sol passar, la reincidència d’un violador mentre gaudia d’un permís de sortida ha encès totes les alarmes. Cada situació particular sempre és important i, encara que no es pot generalitzar, aquest cas sí que em permet analitzar amb més profunditat una realitat difícil i complexa. Això sense deixar de posar al davant de tot el dolor de la víctima, a qui no servirà cap de les explicacions que hi puguem donar, perquè el mal ja està fet i se n’han desencadenat totes les conseqüències. En aquest sentit, no només tota comprensió és poca sinó que caldrà no perdre de vista que ens trobem davant d’un dels delictes més greus i que provoquen més dolor. I, certament, encara que el risc zero no existeix, estem obligats a millorar els procediments.

Permetin-me una observació -d’altra banda, vàlida per a la majoria de delictes-: un dels problemes més importants és que el delinqüent sexual no acostuma a reconèixer la pròpia culpa. Dit d’una altra manera, no hi ha un grau de consciència, raó o responsabilitat respecte a la conducta realitzada. Superar aquesta situació -però fer-ho de debò-és el factor més important que cal que es doni en el delinqüent perquè se sotmeti amb èxit a un tractament. Encara que sembla una qüestió molt òbvia, és imprescindible que l’infractor reconegui el delicte comès, ja que en aquest tipus de processos sol ser relativament habitual que l’acusat negui uns actes que acostumen a acompanyar un tipus de conducta socialment vergonyant i de fort rebuig social.

Els delinqüents sexuals amb certa freqüència tendeixen a percebre’s a ells mateixos com a persones corrents, fins i tot bones persones. Per això no només acostumen a minimitzar els fets sinó que, a més, busquen permanentment mecanismes de justificació de la seva conducta que els permetin alhora oblidar una realitat que provoca un gran rebuig a fora però també a dins de la presó.

Malgrat tot, els delinqüents sexuals solen tenir un bon comportament a dins de la presó, fet pel qual de vegades es diu popularment que “un violador reincident és tan perillós fora de la presó com és inofensiu a dins”. En aquest sentit, no s’ha de confondre mai la bona conducta dins de l’establiment penitenciari amb el procés de rehabilitació.

Es fa evident que sotmetre’s a un tractament no ho és tot i que de vegades es poden falsejar determinades conductes per aconseguir un objectiu molt concret: obtenir un permís. Les xifres que s’han fet públiques són certes: la reincidència en els delictes sexuals d’una persona que s’ha sotmès a un tractament són baixes, al voltant del 6%, una xifra molt inferior a la de la reincidència general, però no per aquest motiu hem d’acceptar-la.

És ben cert que no es pot fer un diagnòstic infal·lible de la conducta humana. Els informes favorables de la Junta de Tractament per demanar un permís es basen en una sèrie de criteris científics que avalen tal proposta, i en aquest sentit l’actuació acostuma a ser la correcta. Ara bé, és evident que sempre cal acceptar que hi ha un risc. No fer-ho suposaria un enduriment del compliment de les penes que comportaria altres conseqüències. Cal preparar la sortida del delinqüent de la presó de manera gradual, sens dubte; el problema fonamental, però, sempre és el mateix: a canvi de què?, quin risc es pot o s’ha d’assumir?, qui en serà el responsable final si falla?

En tot cas, el problema és que crec que no hem esgotat totes les possibilitats o, dit d’una altra manera, segurament el sistema es pot millorar. D’una banda, tenim indicadors importants respecte al resultat del tractament individual dels delinqüents sexuals; és a dir, un diagnòstic relativament fiable sobre l’evolució de la conducta. El problema és que aquest diagnòstic es fa bàsicament a la presó, un espai on la conducta pot ser falsejada intencionadament però on també es pot donar el cas que, en no existir l’oportunitat a causa de la privació de llibertat, el pronòstic resultant no sempre sigui exacte. No es pot ensenyar a viure en llibertat sense llibertat, de la mateixa manera que no es pot ensenyar a menjar sense pa.

Entre les millores pendents també hi ha aprofitar i perfeccionar les noves tecnologies, i fer molt més ús dels controls telemàtics per programar aquest tipus de sortides. La radiofreqüència i el GPS que es fan servir com a localitzadors encara tenen un nivell d’implementació relativament limitat, així com un radi d’actuació incipient. Per això crec que potser també seria necessari aplicar altres mecanismes de control en aquests supòsits. És a dir, en una època com l’actual, seria perfectament possible augmentar el control telemàtic. El fet que en aquests supòsits el delinqüent sàpiga, a més, que tots els seus moviments estan controlats per mitjans telemàtics suposa sens dubte un plus d’intimidació i amb freqüència un fre eficaç a la comissió d’una nova agressió.

Aquest tipus de delictes sempre són molt difícils d’assumir i produeixen un dany amb freqüència irreparable, en primer lloc per a la víctima, però també per a la societat. No per aquest motiu seria just que per evitar-los tanquéssim la porta a qualsevol política de reinserció. Per això crec que treballar en la millora del sistema amb una visió humanista i oberta, però també eficaç, és sens dubte un bon camí.