El que no va poder ser (II)

He rebut i contestat diversos correus d’un doctorand que fa la tesi sobre literatura i poder. Un dels quids de la conversa ha estat si encara es pot parlar avui de literatures nacionals, que és, aparentment, un dels temes més complicats i controvertits, i dic aparentment perquè en literatura gairebé tots els temes ho són.

Hi penso sovint perquè m’hi obliguen. Fa un mes vaig publicar en aquest diari un article que començava amb les paraules del president d’Aragó, que tractava els independentistes de supremacistes, excloents i neandertals polítics. Lambán comença a convertir-se a través dels seus tuits en la radiografia precisa de com pensa i s’expressa l’Estat a través de la seva cultura. Ens hem acostumat a les seves sortides de to però precisament aquest hàbit, aquesta repetició, és el que converteix l’enunciació en discurs, i el discurs en política.

La setmana passada escrivia: “ Empiezo la última novela de Eduardo Mendoza, que, como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español ”. Recordo les classes del professor Miquel Morey sobre Michel Foucault, quan ens explicava com es construeix el discurs, en aquest cas aplicat a l’Església. Per saber com pensava l’Església, Morey ens deia que calia llegir l’encíclica del Papa, però també el full parroquial. Doncs bé, per saber com pensa l’Estat, tan important és veure com distribueix els pressupostos el ministeri d’Economia com llegir els tuits de Lambán.

Perquè és on rau el problema, en saber què pensa l’Estat, i els mecanismes que el legitimen, sobre la diversitat. El problema és que l’Estat vol ser uniforme perquè pensa que sotmetre la diversitat el farà més fort. Sotmetre, sí, fer-la desaparèixer, és el somni de gent formada, diputats de cultura com Lambán. I això, efectivament, afecta les llengües i les literatures que no sabem si poden o no poden ser nacionals perquè la pregunta perd sentit o part del sentit. Però que la pregunta sigui borrosa no ens estalvia demanar-nos: per què algú com Lambán és capaç de mostrar aquest menyspreu constant cap a una cultura que, ai las, també li és pròpia?, per què, en el fons, l’odia tant que la voldria veure desaparèixer?

¿Es pot imaginar la intel·lectualitat espanyola que algú parli així de manera constant de la seva literatura? No, domina la ridiculització del greuge i sap com fer servir el poder perquè el seu discurs sigui sempre dominant. La quantitat de mitjans de comunicació i econòmics que controla és tan gran que dilueix i rebaixa el debat acadèmic. Fa poques setmanes el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, boicotejava un congrés d’hispanistes a Londres retirant l’ajuda de l’ambaixada i de l’Instituto Cervantes perquè s’hi parlava de la llegenda negra. Com es titulava el congrés? Iberian (In)tolerance. El que no sap el ministre Borrell és que amb la seva actitud està perpetuant un relat nacional basat, precisament, en la intolerància. Que algun dia, en el futur, es farà un altre congrés on el protagonista històric seran ell i Lambán, la seva política, la seva actitud.

En el cas de la literatura espanyola, el pensament de Lambán està estès i consolidat d’una manera que per sort i per dissort no pot estar-ho a Catalunya. Per sort perquè això fa que no hi hagi categories estables i que sigui encara la principal àrea de producció cultural de la Península. Per dissort perquè un dels peatges que s’ha de pagar per formar part de la cultura catalana és perdre temps i energies escrivint articles com aquest. Les tesis de Lambán són les hegemòniques a tot l’Estat i les que bona part de l’esquerra i la dreta catalana va fer seves per poder sobreviure. Els primers acusaven la cultura catalana de folklòrica per tenir el favor dels forts i els segons van acceptar durant anys el qualificatiu per poder sobreviure. O viceversa, tant és. Ara l’equidistància política xipolleja al mateix fang.

Fa uns anys em va trucar Jordi Nopca perquè hi havia una polèmica sobre la concessió del Premi Nacional de literatura, sobre la inclusió dels escriptors en castellà. No hi ha res més mesquí que negar el reconeixement del mèrit, a mi em va semblar molt bé que l’hi donessin a Eduardo Mendoza. A part que qui soc jo per decidir-ho, només faltaria: la literatura, la creativitat, l’estètica i l’aprenentatge van per sobre de la resta de conceptes. Llàstima que l’estat espanyol, llàstima que els seus representants, vagin tant per sota. I llàstima dels silencis acadèmics i literaris, que a Espanya callen i atorguen.