La cultura en un procés de canvi (1988)
La tria de J. M. Casasús[...]
Tots sabem bé -ho sofrim- que la nostra és una cultura amenaçada. Malgrat els progressos realitzats del recobrament de 1’autonomia ençà, no ens hem pogut alliberar d’un pesat llast, que plana damunt nostre com una llosa. Ens manca capacitat. Estem supeditats. Les institucions no són dotades com caldria. S’hi interfereixen encara institucions no genuïnes. Extensos camps de la vida cultural (ensenyament, periodisme, ràdio, televisió, doblatge de pel·lícules i sèries televisives) paguen encara un alt tribut a una llengua que emmordassa. I la nostra en resta reduïda en les seves funcions. La llengua! Justament 1’instrument més apropiat -per ara- que té qualsevol cultura per a expressar-se i per a dir el seu missatge a la cultura universal! I bé, la llengua catalana, ultra no acomplir la seva funció al cent per cent, és avui -ben segur que per això mateix- un impressionant signe de contradicció. Per un costat és una llengua de cultura comparable a qualsevol altra (amb tota la gamma d’estils i nivells expressius); per 1’altre, és una llengua sotmesa a uns condicionaments de tota mena que la minen a les seves mateixes entranyes (fins al punt que no són pocs els que es demanen si se’n sortirà). [...] Som a l’ època dels poderosos mitjans de massa i de les noves tecnologies, i les llengües no estatals (com la catalana) han d’afrontar els perills que se’n deriven. De més a més, és 1’època que la llengua escrita comença de declinar, i s’imposa el concepte de “llenguatge oral” (que, per definició admet una major laxitud que la llengua escrita). [...] A tot arreu avui existeix una pugna entre la cultura que podem anomenar tradicional i les formes flamants que s’obren pas en aquesta societat de la informàtica, els “mass media” i les noves tecnologies. Seria absurd de plantejar-ho en alternatives com: “tradicional” / “nou” (o “local” / “universal”). [...] ¿Serà la solució de mantenir-nos fidels a la cultura que ha estat fins ara? ¿O bé començar de cap i de nou, prescindint d’allò que fou? A la primera possibilitat diem que no, car així aviat ens quedaríem enrere; també refusem la segona, per la qual deixaríem d’ésser allò que som. ¿Cap on s’haurà d’orientar la vida cultural, doncs? Aquesta sempre és un conjunt complex, en el qual hi ha d’haver uns elements de fre (els que ens lliguen al passat que ens ha afaiçonat) i uns elements d’impulsió (amatents a les incessants descobertes dels esperits inquiets, allà on sigui que es produeixen). Sense aquells, la cultura seria despersonalitzada; sense aquests, estancada. Cal que hi siguin tots dos, però amb predomini de la impulsió. Llançar-se a les innovacions, però guardant fidelitat a allò que som: així les coses noves seran ensems d’acord amb la idiosincràsia de cada cultura. […]
