Les artèries submarines de la xarxa
BarcelonaAquesta setmana s’ha fet públic que un consorci global de sis empreses de telecomunicacions ha encomanat a la firma japonesa NEC que construeixi a l’oceà Pacífic un cable submarí que d’aquí dos anys enllaçarà la Xina, el Japó i quatre ciutats de la costa oest dels Estats Units a una velocitat de 60 terabits per segon, suficient per transmetre cada segon més de dues mil pel·lícules d’alta definició sense comprimir. El nou cable, batejat significativament com a Faster ( més ràpid, en anglès), serà el de més capacitat d’aquesta ruta, una de les més llargues i sol·licitades del món, i passarà a formar part d’una xarxa mundial que Alan Mauldin, director de recerca de la consultora TeleGeography, estima en uns 950.000 quilòmetres de cables submarins actius. Aquesta xarxa és la via principal per la qual circulen les comunicacions internacionals de veu i dades, molt per sobre de l’alternativa, els satèl·lits, que transporten menys del cinc per cent del trànsit mundial.
Els cables submarins van néixer el 1850, quan es feien servir per transmetre connexions telegràfiques. El primer d’ús comercial enllaçava França i la Gran Bretanya travessant el canal de la Mànega, i en la dècada següent es va instal·lar el primer cable transatlàntic, entre Irlanda i Terranova, que permetia enviar en pocs minuts missatges que abans trigaven més de 10 dies a arribar al seu destí. Durant els anys següents, l’Imperi Britànic va estendre una densa xarxa de cables que comunicaven la metròpoli amb les colònies, tan llunyanes com l’Índia i Austràlia, i com que en molts casos calia evitar territori hostil, es va recórrer a submergir-los en vies de comunicació marítima.
Cap al 1950 es van instal·lar els primers cables transatlàntics de telefonia, que admetien fins a 36 converses simultànies. Amb el temps la tecnologia va millorar i va permetre més capacitat, però la vida útil d’aquest tipus de cables ronda els 25 anys, de manera que des d’aleshores s’han continuat instal·lant cables nous, que a partir de la dècada dels 80 ja són de fibra òptica i permeten la transmissió de dades, ja siguin d’internet o de xarxes privades. El Faster, per exemple, contindrà sis parells de fibra, cadascun dels quals podrà transportar fins a 100 longituds d’ona simultànies amb una velocitat de 100 gigabits per segon. Una manera amena de saber com ha evolucionat aquest sector és llegir Cryptonomicon, una novel·la de Neal Stephenson que explica en paral·lel les activitats dels criptògrafs durant la Segona Guerra Mundial i les dels enginyers que planifiquen la instal·lació d’un cable nou a finals del segle XX, quan internet començava a explotar.
Els primers cables de la història eren força primaris: un fil de coure sense gran cosa més que un aïllament de quitrà. Els actuals, en canvi, són molt més sofisticats (vegeu el gràfic). Els fabriquen poques empreses com Alcatel, Draka i Pirelli, tenen uns 10 centímetres de diàmetre i contenen diverses capes concèntriques, des de polietilè fins a tub d’alumini o de coure i una malla de fil d’acer, que els donen la resistència necessària i protegeixen les fibres òptiques d’alta qualitat de l’interior, però també fan que pesin fins a 10 quilos per metre i requereixen l’ús de vaixells especialitzats per instal·lar-los. Per mantenir el rendiment de transmissió, cada centenar de quilòmetres inclou un repetidor/amplificador que restaura la qualitat del senyal. Aquests repetidors s’alimenten amb corrent continu des dels dos extrems de la instal·lació, mitjançant un fil que forma part del cable.
La instal·lació d’un cable submarí transoceànic costa centenars de milions d’euros. Per això la majoria pertanyen a consorcis formats per operadores de telecomunicacions. En el cas del Faster hi intervenen cinc companyies orientals (China Mobile, China Telecom, KDDI, Global Transit i SingTel), però també hi participa Google, en una mostra de l’interès que tenen els proveïdors de serveis digitals de controlar les xarxes de distribució del seu contingut. De fet, les empreses d’internet han modificat una mica l’aspecte dels mapes mundials de cables: des que Facebook o Google instal·len els seus centres de dades als països nòrdics i a prop de la costa, per optimitzar la refrigeració dels servidors, ha augmentat la densitat de cables submarins que arriben, per exemple, a Finlàndia.
Els cables submarins actuals tenen una vida útil d’uns 25 anys. Per això no és previsible que baixi el ritme de nous desplegaments, tot i que segons TeleGeography la capacitat activa total a finals del 2013 era de 138 terabits per segon i només amb el nou Faster ja creixerà gairebé un 50%. Però a banda de l’envelliment, els cables submarins també estan sotmesos a altres inconvenients, des de les xarxes de pesca per arrossegament fins als terratrèmols, passant per les àncores dels vaixells i fins i tot les mossegades dels taurons. Fa només sis anys, la majoria del trànsit de dades entre Europa, el Pròxim Orient i Àsia va quedar afectat quan un vaixell va tallar accidentalment diversos cables prop de l’estació de recepció a Alexandria (Egipte), i el tsunami del 2011 va obligar les operadores japoneses a reparar la majoria dels seus cables.
Però, a més, una ullada al mapa mundial de cables submarins de TeleGeography permet comprovar que la majoria arriben a una quantitat molt petita d’estacions terrestres, que adquireixen així caràcter d’estratègiques i, per tant, faciliten als governs la tasca de punxar les nostres comunicacions. Així s’entenen alguns conflictes geopolítics per trossos de terra que no semblen gaire importants des de fora però que són fonamentals per a les telecomunicacions i el seu control.
