Llegeixo Ética de la inteligencia artificial, del professor Luciano Floridi, un assaig que acaba de publicar Herder. Floridi és un dels experts mundials en aquesta qüestió, i les 460 denses pàgines del llibre tenen poc a veure tant amb el maximalisme catastrofista com amb l'optimisme ingenu i acrític sobre la intel·ligència artificial generativa (IAG). Ni aquest sofisticat artifici tecnològic ens enfonsarà en la misèria ni tampoc redimirà el gènere humà, com afirmen alguns des que el 30 de novembre del 2022 ChatGPT va disposar d'un ús comercial (són jutge i part). Floridi, o altres autors com Éric Sadin, perceben riscos importants en l'ús de la IAG, però també n'albiren oportunitats sense precedents. Els en poso un exemple arran d'una informació que vaig llegir fa uns dies a l'ARA sobre el desgavell de les línies d'autobús interurbanes a Barcelona. La intel·ligència artificial no ha de condicionar, ni per descomptat solucionar, les complexes decisions polítiques que planteja el tema, però sí que pot millorar molt les qüestions tècniques que se'n derivin.
Tot això sembla molt nou, però en realitat té un llarg recorregut. Ara fa tot just un quart de segle, el filòsof José Antonio Marina citava a Crónicas de la ultramodernidad la definició d'ésser humà que Karen Wright va exposar en una revista tan prestigiosa com Scientific American. Deia així: "L'ésser humà és un dispositiu analògic de processament i emmagatzemament d'informació, l'amplada de banda del qual és d'uns 50 bits per segon. Els éssers humans destaquen en el reconeixement de formes i regularitats, però són lents en els càlculs seqüencials". Malgrat el to evident de boutade, el fragment contenia un element decisiu per a entendre la llavors anomenada societat de la informació, expressió avui quasi en desús. Mostrava una mena de paradoxa antropològica impossible de superar. En efecte, tant si multipliquem la velocitat dels ordinadors actuals per mil, o per mil milions, com si no ho fem, una persona llegirà un text a la mateixa velocitat, si fa no fa, que els seus avantpassats. El rúter ens fa arribar informació a l'ordinador, sí, però no pas al cervell. Aquest suposat petit detall no ha estat subratllat amb prou insistència. Amb artificis pensants o sense, un ésser humà triga el mateix a memoritzar un poema, entendre un algoritme matemàtic o assimilar un concepte filosòfic ara que fa mil anys. La tecnologia ha canviat; el nostre sistema nerviós, no.
Fa 25 anys, o fins i tot més, certes expectatives relacionades amb la societat de la informació ja avaluaven l'ésser humà gairebé com un anacronisme, com una entitat biològica escapçada: una amplada de banda de 50 bits és, efectivament, ridícula. La imatge que ho resumeix és la d'una persona que ha guanyat una entrada per a tots els cinemes, teatres i auditoris del món... però el mateix dia i a la mateixa hora. Aquest premi pot semblar colossal, però en realitat és un miratge. Més ben dit: és l'origen actual de moltíssims miratges. Les persones, però, no som només un "dispositiu analògic de processament i emmagatzemament d'informació". També som dipositàries de valors, per exemple.
Internet no és el resultat de cap projecte polític o social. Ben al contrari, el seu origen és una contingència tecnològica relacionada amb les necessitats militars de la Guerra Freda (un sistema de telecomunicacions descentralitzat). Aprofitar les enormes potencialitats de la xarxa és decisiu, però edificar tot un nou model social a partir d'una contingència tecnològica creada fa dècades no sembla gaire assenyat, sobretot si ens acabem veient a nosaltres mateixos com un entrebanc evolutiu que no encaixa prou bé amb les màquines que ha creat. El mateix podríem dir de la IAG ja mercantilitzada (ChatGPT i altres) que sorgeix de la confluència de diverses iniciatives empresarials que habiten un territori encara sense límits (i encara sense lleis). Cap al final d'aquesta Ética de la inteligencia artificial el professor Luciano Floridi desglossa vint punts per provar de posar una mica d'ordre. Alguns són massa vagues o difícils de materialitzar. Altres, en canvi, apel·len a la necessitat més o menys urgent d'un marc legislatiu que, per força, resultarà endimoniadament complicat. Al punt 11, per exemple, suggereix la creació d'un fons europeu per a l'adaptació a la IAG semblant al que fa anys es va fer en relació amb la globalització. Per desgràcia, és més que probable que això s'acabi transformant en una d'aquestes burocràcies inoperants i cares típiques de la Unió Europea, però alguna cosa haurem de fer, suposo.
