Artadi i l’art de la política
A mitjans de febrer vaig entrevistar Elsa Artadi. Era la primera vegada que parlava en condició de candidata de Junts a l’alcaldia de Barcelona per a l’any que ve. I ahir, menys de tres mesos més tard, va anunciar que plega de la política perquè no pot més i no se sent amb forces per continuar. I de la manera que va dir que s’havia quedat sense energies, ningú no podia dubtar del límit emocional al qual havia arribat. Tot plegat, una gran sorpresa.
Els periodistes tenim la possibilitat de veure els polítics de prop i de capturar-ne els angles més personals. Artadi és una dona exigent, començant per ella mateixa, d’aquelles persones que s’entreguen a la feina en jornades de matí, tarda i nit, i a les quals, malgrat això, els falten hores per fer tota la feina que voldrien enllestir. A vegades semblava que s’enfrontava a les entrevistes com si s’examinés i aspirés a treure la nota més alta.
Però la gestió i la comunicació polítiques són un art molt particular. Fins i tot per als més brillants és difícil brillar en la política, i més ara, convertida més que mai en una duríssima cursa d’obstacles que comença amb els que posa el propi partit i que acaba amb aquesta reflexió que Artadi va fer a l’ARA el juliol del 2018: “Em sap molt de greu que el que hauria de ser un debat polític acabi en deshumanització de qui només hauria de ser el rival polític. Penso que a la immensa majoria de catalans, pensin com pensin, els agradaria que tinguéssim més responsabilitat, parléssim amb arguments i dades, i ajudéssim”.