Art i poder, la represa permanent

El Macba dedica una exposició antològica a Fina Miralles, una de les grans figures de l'art català
i Núria Iceta
23/12/2020
3 min

Art i poder era el títol d'una mítica exposició del CCCB de 1996. S'hi evocava la relació perversa entre les dictadures europees dels anys 30 i la instrumentalització de l'art, i és un títol al qual recorro sovint com un exemple de com et pot canviar la perspectiva de les coses una proposta expositiva que et presenta una lectura del passat amb les necessàries claus d'interpretació des del present i la combinació de diferents llenguatges.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Enguany, amb la represa del setembre, quan semblava que havíem "doblegat la corba", centres expositius públics i privats començaven temporada amb un conjunt notable de propostes, després d'esforços de gestió i reprogramació. Per sort, malgrat les restriccions d'aforament i mobilitat, no han hagut de tancar en cap moment, com ha passat en altres sectors de la cultura. Després de les dificultats de concentració del primer confinament i la treva de l'estiu, molts esperàvem una proposta cultural basada en les emocions i l'intel·lecte, i que ens convidés a desenganxar-nos de les pantalles.

En un moment de màxima incertesa com el que estem vivint, el poder de l'art ja no és el de la dominació sobre les ments sinó el de la capacitat per arribar a la gent. Quan la racionalitat discursiva falla, els llenguatges artístics poden resultar més "útils". Recordo una conversa amb amics editors en ple mes d'abril confinat... Ens preguntàvem, desconcertats: "I quan això passi... què voldrà llegir la gent?"

Les exposicions et permeten tantes lectures com vulguis emprendre. Cal, primer, deixar-se arrossegar per un itinerari, un viatge, una immersió en una idea, una obra, un artista. Cal entrar-hi amb expectatives i interès i amb la disposició de deixar-se sorprendre i deixar a l'entrada tant com sigui possible els prejudicis. Potser aquest és un dels reptes principals, el d'entrar-hi trencant el mur de la barrera psicològica de la mandra o de l'"això no és per a mi". Els departaments de mediació i les polítiques públiques de cultura, educació i memòria hi tenen molt a dir.

Una bona exposició sempre ha aconseguit que formis part del que veus i del que hi veus –parafrasejant Josep M. Fonalleras– per com et transporta més enllà de la matèria que tens davant cap al passat, els records, una música, un conflicte, la història de la qual formem part. Si heu vist l'exposició de William Kentridge al CCCB sabreu de què us parlo. Estem hipersensibles al dolor, a l'esperit de servei, a la necessitat d'afectes; aprofitem-ho per tenir els sentits ben oberts i deixar entrar noves sensacions que ens facin sentir vius.

El que veiem i el que hi veiem és el resultat del treball de programació i producció que comença en la imaginació d'un creador (artista, escriptor, pensador) i que ens arriba a través dels sentits en formes corpòries i representacions gràfiques, amb una intenció concreta. Algú ha elaborat idees i continguts materialitzant una proposta que apel·la al gaudi i a la reflexió –fins i tot a un plaer o incomoditat físics–, que pot ser tan exigent per a nosaltres en el futur com decidim. El poder evocador de la fotografia social, dels retrats, dels paisatges coneguts i desconeguts, com els del nou KBr de la Fundació Mapfre, parla d'una manera més directa que les obres sobre els mites del CaixaForum, que es presenten ben acompanyades per un conjunt de savis de generacions i disciplines diverses que t'ajuden a posar-los en context i a traduir-los a nous significats. Em falta temps per veure-ho i pair-ho tot.

M'agrada veure com unes exposicions dialoguen amb les altres, i vull creure que no és per casualitat. Al Palau Robert han coincidit dues exposicions molt diferents quant al plantejament però totes dues de servei públic, una sobre el feminisme actual i una altra sobre l'antifeixisme dels anys 30. Té gràcia veure com les noies que han anat a veure'n una descobreixen de retop l'altra. Són les mateixes noies que reverencien Fina Miralles al MACBA i la radicalitat de la seva proposta.

Aquests són només quatre exemples d'exposicions en les quals he pogut veure públics molt diversos, a vegades més enllà dels tòpics. Escoltava embadalida les explicacions d'una mare al seu fill sobre Narcís i també d'alguna manera està present a Puber a la Virreina amb els adolescents. Aquesta és una gran riquesa cultural col·lectiva que compartim. Aquest és també el poder de la cultura. Poder sortir de casa i trobar espais segurs tan estimulants és un respir que trenca confinaments mentals i ajuda a passar els perimetrals, en aquesta mena de represa permanent.

stats