La legislatura arrenca de debò
Fa uns mesos vaig escriure aquí mateix que, un cop es produís la investidura, es tornarien a repartir les cartes i arrencaria la legislatura de debò. Les votacions d'aquesta setmana, en un Congrés reunit al Senat, han posat tots els actors davant de la realitat d'una legislatura que s'assembla a l'anterior menys del que alguns creien.
Les votacions per a la investidura de Pedro Sánchez i per a l'admissió a tràmit de la llei d'amnistia potser van significar per a alguns observadors la confirmació d'un bloc parlamentari cridat a assegurar la comoditat del govern. Per als partits d'esquerres, era impossible no votar a favor de la investidura de Sánchez; una cosa que va desgastar notablement ERC, que no jugava amb les mateixes cartes que la dreta independentista. Durant mesos només s'ha parlat d'amnistia a Espanya, però, una vegada aprovada, l'amnistia només suposarà la normalització política d'actors represaliats. Això té una importància enorme, però està lluny de definir les claus de la legislatura.
El govern espanyol potser ha après aquesta setmana que comoditat i estabilitat no són el mateix; pot guanyar-se la seva estabilitat, però difícilment estarà còmode. Era evident que l'expulsió de Podem del consell de ministres i la seva sortida al grup mixt tindria conseqüències (els liles negociarien pel seu compte i, com qualsevol partit, posarien sobre la taula les seves pròpies exigències) i al PSOE ja s'han adonat de l'escassa capacitat negociadora de Yolanda Díaz quan es tracta de Podem. Divendres mateix, l'adjunta al director d'Eldiario.es, Esther Palomera, potser la periodista amb més bones fonts al PSOE, assenyalava l'enuig de Ferraz i citava entre cometes el que li havia dit un ministre del PSOE: “L'animadversió de Yolanda Díaz cap a Podem ha fet que els aturats siguin els més damnificats”. Ja veuen que ara el tema són els aturats (o les competències sobre migracions) però no l'amnistia.
A aquest conjunt d'obvietats de la política que alguns han semblat ignorar fins a aquesta setmana cal afegir-hi la transformació de l'aritmètica parlamentària respecte a la legislatura anterior. El govern PSOE-Sumar ja no pot negociar com ho feia el govern PSOE - Unides Podem. A la legislatura anterior, el PP i Vox sumaven 147 escons i Ciutadans comptava amb 10. Ara el PP i Vox en tenen 170 i ja no hi ha “geometria variable” possible. A la legislatura anterior, el PSOE portava al consell de ministres reials decrets llei “òmnibus” sense negociar amb els socis el seu contingut i, a partir d'aquí, es jugava amb diverses baralles de cartes. La preferida per al PSOE i també per a la ministra de Treball en la seva reforma laboral era recolzar-se en el PNB, Ciutadans i, eventualment, UPN. La preferida per a Podem era recolzar-se en ERC i Bildu. Les dues vies possibles servien per exercir pressió sobre els socis i permetia a Podem compensar la tendència natural del PSOE a recolzar-se en la dreta. Avui, com ja s'ha vist aquesta setmana, això no és possible.
És indubtable que aquesta setmana tot el protagonisme polític se l'han endut Junts i Podem, però és ingenu pensar que forces com Bildu, ERC o el BNG mostraran gaire més vegades el paper que els hem vist aquesta setmana. Si la legislatura passada van ser ERC i Bildu les forces que es van permetre fer les crítiques d'esquerres a la reforma laboral de Yolanda Díaz (recordem que aprovada no perquè la vicepresidenta aconseguís negociar prou vots sinó per l'error d'un diputat del PP), aquesta setmana Podem s'ha quedat sol defensant els aturats més grans de 52 anys. No crec que l'esquerra abertzale li torni a permetre a Oskar Matute repetir el paper que va fer aquella setmana cridant a assumir una retallada com a mal menor, de la mateixa manera que a ERC li convé més un Rufián amb les ungles esmolades en la defensa dels drets socials que el felí amb guants d'aquesta setmana. Ara sí que ha començat la legislatura.
PS: Auguro que el govern rectificarà la retallada contra els aturats. Que després d'una setmana defensant que no hi havia tal retallada, el diari de Prisa hagi acabat per reconèixer-ho n'és el millor indici.