Les arrels de Vox

Serviles, servilones, realistas puros, carlins o carlinots, neos o gente nea (per neocatólicos), nocedalistas, integristes, tradicionalistes, carques o carcundia, trazistas (de La Traza), pupins o upetistas (membres del Partido Unión Patriótica Española, l’oficial de la dictadura de Primo de Rivera), umenistas (afiliats a la Unión Monárquica Nacional), agrarios, albiñanistas (seguidors del Partido Nacionalista Español de José María Albiñana), alfonsinos (nostàlgics del destronat Alfons XIII), jonsistas, falangistes, búnker, piñaristas (de Blas Piñar)...

Sense incloure genèrics més amplis, com “reaccionaris” o “feixistes”, dubto que altres idiomes occidentals hagin posat en circulació, al llarg dels últims dos segles, més paraules per designar corrents polítics o socials que avui podem qualificar d’extrema dreta. Paraules que, en general, no són etiquetes de caràcter acadèmic, sinó denominacions nascudes a la premsa o al carrer.

Certament, altres països de l’oest d’Europa han conegut, durant l’edat contemporània, moviments de caràcter contrarevolucionari i antiliberal, des del miguelismo portuguès fins a l’Action Française. Però ni tan nombrosos, ni tan forts, ni tan persistents com en el cas espanyol, on aquells moviments van ser capaços de desencadenar mitja dotzena de guerres civils de diversa amplitud en cent anys. Per què? En primer lloc, perquè a Espanya la revolució liberal va ser una experiència tan fràgil com fugaç. Una experiència que no enderrocà cap castell, ni decapità cap rei, ni suprimí cap títol nobiliari; amb una mínima participació popular i un poder que gairebé sempre es va mantenir sota el control de vells o nous oligarques.

I, en segon lloc, perquè, després, a Espanya no van existir règims polítics de llarga durada (del tipus de la Tercera República francesa, per exemple) que poguessin impregnar gradualment la gran majoria de la societat dels valors postrevolucionaris: el laïcisme, la professionalització i despolitització de l’exèrcit, el caràcter sagrat dels processos electorals... A Espanya succeí tot el contrari: la Restauració alfonsina (1876-1923), la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i el franquisme (1939-1977) van conrear i potenciar els valors més reaccionaris: els privilegis de l’Església catòlica, el pretorianisme militar, el menyspreu per les urnes, un ultranacionalisme espanyol agressivament excloent, unes concepcions morals masclistes i presoneres del passat (recordem, per exemple, que en el seu bàndol de presa del poder, el general Primo de Rivera rebutjava “a quien no sienta la masculinidad completamente caracterizada...").

Sí, d’extremes dretes en creixement i/o al poder n’hi ha en molts països d’Europa, però amb una diferència que em sembla significativa: en la majoria d’aquells països no poden apel·lar, no poden legitimar-se en una experiència històrica local que alguna part de la població pugui considerar positiva. Permetin-me un exemple ben recent: el flamant i ultradretà ministre d’Economia de Finlàndia, de nom Vilhelm Junnila, va tenir un atac de logorrea feixista; però, com que no podia fer l’elogi de cap dictador finlandès d’aquella corda (perquè no n’han tingut mai cap), l’exterioritzà amb al·lusions neonazis i hitlerianes..., i ha hagut de dimitir. I bé, quan en les pròximes setmanes o mesos algun dels alts càrrecs institucionals de Vox que ara prenen possessió deixi anar un elogi de Franco o del franquisme, ¿vostès creuen que es veurà obligat a dimitir? Doncs això.

Per postres, i a diferència d’Itàlia, França o Portugal, aquí la darrera dictadura del segle XX no va ser enderrocada, sinó que transità còmodament del poder al poder tot conservant sense cap depuració les seves estructures humanes i ideològiques. Vaja, que a Lisboa la PIDE salazarista va ser dissolta i alguns dels seus membres jutjats. Ni a Madrid, ni a Barcelona, ni enlloc els membres (torturadors inclosos) de la BPS franquista no han estat mai inquietats ni requerits a donar cap explicació. ¿I encara li pot estranyar a algú que avui, a les seccions censals on hi ha grans casernes o acadèmies policials, Vox dobli o tripliqui el seu percentatge de vots, o que importants sindicats policials estiguin sota la influència d’Abascal i els seus?

És veritat que durant moltes dècades, mentre al nord dels Pirineus creixia el lepenisme, al sud l’extrema dreta semblava invisible. Hi contribuïen diversos factors; els pedigrís de líders d’AP-PP com Manuel Fraga o José María Aznar els feia dignes de respecte per part de l’opinió de dreta radical, que acabava aplicant la lògica del vot útil; d’altra banda, el PSOE de Felipe González, en catorze anys al poder, fou extremadament caut tant en relació al passat franquista (navegar en l’Azor sí, de tocar el Valle de los Caídos res) com en matèria de moral i costums (una prudentíssima llei de l’avortament el 1985, i gràcies).

L’actual eclosió de Vox em sembla inseparable dels hipocalòrics lideratges del PP al llarg del darrer decenni, i de la provocadora gosadia de l’Anti-España, que durant aquest mateix període s’ha atrevit a qüestionar no tan sols aquella “masculinidad completamente caracterizada” de què parlava Primo de Rivera, sinó també la “sagrada unidad de la Patria”, el merescut repòs del Caudillo i el respecte per la seva obra, els tradicionals rols de gènere o el llegat de la Reconquista, tot plegat en un context europeu més favorable a la ultradreta que mai des del 1940. Tinguem-ho en compte.