Arranjaments plurilingües

Les úniques vegades que hi ha hagut a Espanya un reconeixement efectiu de l’oficialitat d’altres llengües distintes del castellà, ni que sigui a escala territorial, han coincidit amb moments històrics excepcionals: l’any 1931, amb l’adveniment de la República, i l’any 1978, després del franquisme. Per això, si es concreta la voluntat expressada pel PSOE i Podem de procedir a un major reconeixement del plurilingüisme amb la presència d’aquestes llengües en les institucions de l’Estat, no deixaria de tractar-se d’un fet extraordinari.

De fet, ni el decret del bilingüisme del govern provisional de la República ni el model lingüístic de la Constitució de 1931 eren per tirar coets. L’article 4 d’aquesta, després de reconèixer per al castellà l’estatut de llengua oficial de la República, hi afegia que tot espanyol "tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones". En la seva redacció final, el precepte concloïa que "a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional". En conseqüència, l’Estatut del 1932 proclamava la cooficialitat del català i del castellà, garantint el dret d’opció lingüística dels ciutadans en la seva relació amb els òrgans judicials, autoritats i funcionaris de totes classes, però imposava la traducció dels escrits o documents judicials en català a instància de qualsevol de les parts, i també la dels documents autoritzats pels fedataris públics si havien de tenir efecte fora del territori català.

Per la seva banda, la Constitució de 1978, en l'article 3, partint del model del 1931, afirma una concepció rabiosament prevalent del castellà, element aquest que està en la base de la perpetuació de la incomprensió atàvica cap a la diversitat lingüística. Aquest article, pedra angular del model lingüístic constitucional espanyol, assegura l’oficialitat del castellà a tot l’Estat i imposa el deure de conèixer-lo, encomanant als estatuts d’autonomia la concreció del règim lingüístic en les comunitats amb llengua pròpia, a banda d’afirmar genèricament que les diferents modalitats lingüístiques han de ser objecte d’un especial respecte i protecció. En suma, aquest article consagra la territorialitat estricta en les àrees de parla castellana, la personalitat en les àrees amb llengua pròpia i el monolingüisme castellà en les institucions estatals centrals. Dit amb altres paraules, el fet de reduir l’oficialitat del català a uns determinats territoris (Principat, Illes Balears i País Valencià), on el castellà gaudeix d’un reconeixement equivalent i fins i tot superior arran del deure de conèixer-lo, i al no admetre la llengua catalana en les institucions centrals de l’Estat, l’article 3 CE constitueix la mare de tots els problemes. A més, l’única novetat de la Constitució, que és el mandat de protecció de les modalitats lingüístiques, encara que només sigui un pal·liatiu, ningú no sap en què consisteix, perquè no s’ha fet servir mai.

En realitat, el gran canvi hauria de consistir en situar el català en posició d’igualtat respecte del castellà en els poders públics estatals centrals. Aquest és el règim jurídic lingüístic habitual dels estats plurilingües com Bèlgica, Suïssa o el Canadà. Ara bé, la possibilitat de modificar tot un seguit de lleis que dificulten o impedeixen la seva presència en les institucions de l’Estat, ja sigui en els òrgans constitucionals, que són generals i no centrals (Congrés dels Diputats, Senat, Tribunal Constitucional, Defensor del Poble, etc.), així com en la mateixa Administració General de l’Estat, el Poder Judicial i l’Administració de Justícia. Es tracta de lleis com la llei orgànica del poder judicial, la del procediment administratiu comú de les administracions públiques, però també la del jurat o la de l’estatut orgànic del ministeri fiscal. Tot plegat constituiria un arranjament de l’ordenament que reforçaria el principi plurilingüe de l’Estat i un indubtable pas endavant en la normalització i oficialització del català, que vindria a afegir-se a la seva presència, ara per ara compromesa, en les institucions de la Unió Europea.