L’esperança ha deixat de ser un valor dominant compartit perquè ha estat escombrada per la por. No vivim temps d’esperança, vivim temps de por. Són pors que van per èpoques o que s’ajunten totes, com en aquests anys que estem passant, en què han conviscut una pandèmia mundial amb una guerra a Europa, que porta aparellada el perill d’una confrontació nuclear, que ha disparat els preus i està arruïnant economies familiars, i que en latituds més fredes amenaça amb un hivern sense calefacció, mentre el canvi climàtic es va carregant l’esperança d’un futur millor.
I esclar, la por paralitza, desmoralitza, fa tornar desconfiat i egoista, i fa perdre les ganes d’imaginar el futur. Els intents de suïcidi entre joves són una plaga silenciosa. Els mitjans ho reflecteixen i el mirall amplifica la sensació tèrmica de desemparament. S’aixequen murs per tot arreu i el poder s’ha tret totes les manies, si és que mai n’havia tingut: molts dels que tenen alguna cosa a perdre adopten actituds públiques més dures, d’advertiment que no seran els primers a caure. Vivim en un temps d’enduriment general de les relacions humanes, i l’enduriment dels discursos públics cau sobre nosaltres com una invitació a endurir-nos, també.
La temptació és evitar-ho quedant-nos apartats en un racó, o deixar-nos portar per l’instint primari i sumar-nos a la cridòria. Ahir parlava d’això amb gent excel·lent que treballa per millorar les coses: em deien que és qüestió de no deixar-se arrossegar per la por ni de deixar-se arraconar pels que ens volen atemorits, sinó de treballar, que és la manera de derrotar la por.
