Armes nord-americanes
MATANCES. Als Estats Units hi ha uns 65.000 establiments amb llicència per vendre armes, gairebé 15.000 McDonald’s i uns 10.000 Starbucks. En el país del consum ràpid, les armes estan a l’abast: en fires i espectacles, a les botigues, a les vitrines i calaixos de moltes cases, i en un imaginari col·lectiu construït sobre la conquesta d’un territori en què la idea d’autodefensa és ideològica, cultural i un dret constitucional. Són el primer país en tinença d’armes per càpita (88 per cada 100 habitants). El número 2 és un país en guerra: el Iemen, amb prop de 55 armes per cada 100 habitants.
“Els tirotejos massius comencen a assemblar-se, sonar i sentir-se cada cop més, i això és un problema”, escriuen dos activistes contra les armes al diari Washington Post. 17 morts en un institut de Parkland a Florida, 58 morts a Las Vegas l’any passat, 49 a Orlando el 2016. Tragèdies que quedaran engolides per un afartament informatiu que no discrimina. Massacres cada cop més freqüents i més mortíferes. Cinc de les pitjors deu matances en la història dels Estats Units han passat els últims 26 mesos. Queden els vídeos del mòbil. Els snapchats que recullen, d’amagat, crits i trets. Captures de moments que semblen ficcions. La ficció d’un país que prioritza el dret a anar armat a la seguretat dels fills, i que ha permès al lobi del rifle erigir-se en un poder polític amb quatre milions d’afiliats. Tragèdies que despleguen l’espectacle informatiu. I, malgrat l’atenció mediàtica, les víctimes d’aquests tirotejos massius representen només un 2% de totes les morts per armes de foc cada any als Estats Units.
GUERRES. Les armes són un negoci i el símbol del poder nord-americà. Des dels atemptats de l’11-S, els Estats Units no només van desplegar tropes a l’Afganistan i l’Iraq, també han enviat un nombre indefinit però immens d’armes als que, en cada moment, han considerat els seus aliats. Hi ha una ONG amb seu a Londres, Action on Armed Violence, dirigida per un antic periodista de la BBC, que s’ha dedicat a intentar seguir el rastre d’aquest material. La investigació va poder documentar fins a un milió i mig d’armes (entre fusells, pistoles i metralladores) enviades pel Pentàgon a les forces de seguretat afganeses i iraquianes. Tot i que sospiten que la xifra total, en realitat, va ser molt superior, i no inclou armament pesant o llançacoets.
El mateix Pentàgon admet, però, que d’aquelles armes lleugeres ja només en tenen controlades la meitat. La resta s’han esvaït a cop de desercions, pèrdues en combat, robatoris, mercadejos o corrupció.
Els Estats Units han inundat els territoris que cínicament volien alliberar o pacificar amb armes que avui alimenten la violència sectària o tribal i un mercat negre que s’exhibeix, fins i tot, a les xarxes socials. Aquestes xifres, a més, no inclouen centenars de milers d’armes més, enviades de vegades per encàrrec del Pentàgon des de territori europeu: des de Bòsnia, Estònia, França, Lituània o Turquia, entre una llista molt més llarga.
No hi ha cap rendició de comptes sobre el seguiment de totes aquestes armes que els Estats Units hi van enviar. El negoci és autònom i la política ha preferit mirar cap a una altra banda.
RESPOSTES. Morts sense causa en un institut, una escola, als cinemes o en un concert. Per a Donald Trump la resposta és la pregària i assenyalar disfuncions en l’FBI per no haver intuït la fatalitat. El problema no són les armes, diu, sinó “el mal absolut”. I sobre això el seu govern no té res a proposar. Cap modificació legislativa atura un mal absolut abstracte que t’aniquila els fills sense més motiu aparent que la perversió individual. “El govern no ha de dictar quin tipus d’armes de foc les persones honorables i honestes estan autoritzades a tenir”, va dir Trump després de la matança de Las Vegas.
El mal és un govern que renuncia a protegir la seva ciutadania. Que es desentén de l’ús que es fa de les seves armes. Que alimenta la violència a casa i a l’exterior sense assumir-ne les responsabilitats i amb la ficció del penediment com a única resposta.