1. Moda bèl·lica. Ara toca parlar d’armament. És el darrer crit de la política europea. I la presidenta Von der Leyen exhibeix una proposta de finançament per comprar armes de 800.000 milions d’euros amb un orgull insòlit. És lògic que Europa s’armi en el moment actual en què no és paranoia creure que hi ha una confluència russo-americana per rebregar l'espai incòmode que hi ha entre les dues potències (i amb la Xina a l’aguait). Els fem nosa, i ens n'hauríem d’alegrar, perquè vol dir que som algú. I, al mateix temps, hem de ser capaços de crear consensos entre nosaltres per avançar, és a dir, per demostrar com, malgrat una pluralitat de doctrines, la convergència sobre les prioritats d’un moment és possible. Però això requereix una grandesa política que va escassa entre un personal polític que massa sovint no va gaire més enllà de la picabaralla de cara a les xarxes.
L’entorn de Trump –els neooligarques que el sustenten (el president passarà i ells seguiran)– ens menysprea. Armar-se pot ser necessari per fer-se respectar. Encara que les relacions de forces siguin desiguals, apujar el llistó és una manera de posar límits. Però el que no es pot pretendre és que el rearmament d’Europa sigui un gran ideal compartit per totes les nacions i els ciutadans que les habiten. I el comportament d’alguns, amb l’inefable Macron en primera línia, ho podria fer semblar. No és amb armes que ens farem respectar. Les armes han d’estar al servei d’un objectiu clar: un projecte per a Europa que està llastrat pels recels i un cert corporativisme.
Pitjor encara, la fugida bèl·lica endavant podria, al final del camí, conduir a una acomodació als objectius de fons del festeig entre Putin i Trump per diluir l’enemistat estructural que els hauria de separar. L’autoritarisme postdemocràtic és el punt de trobada. I es tracta d’arrossegar-hi Europa o deixar-la com una relíquia, memòria d’un passat –les democràcies liberals– que ells voldrien condemnar a un racó de la història. I de fet, posar l’atenció en les armes és la llei dels dos presidents en fase nihilista. Al servei d’un objectiu ben concret: la implantació d’un neocapitalisme autoritari, basat en la debilitació de les democràcies, a les quals, des d'orígens i tradicions diferents, tenen declarada la guerra.
Mireu Ucraïna, mireu l’ull de Trump posat en Groenlàndia i el Canadà. Les diferències en el si d’Europa, els moviments de personatges bellugadissos com Macron o Meloni, augmenten les sospites sobre aquesta realitat. La trobada entre Macron i Trump és el model del cinisme de la retòrica corporal portat al límit. Macron en fase de mutació binària? Si no fos perquè la seva imatge està ben gastada a França, seria per fer-s’ho mirar.
2. Futur incert. Per què ens armem? Per defensar la nostra singularitat o per aplanar el camí a la nova versió autoritària del capitalisme que ve? Aquesta és la interpel·lació que hauria d’arribar a les autoritats europees que ens aclaparen amb la seva autosatisfacció perquè els països van claudicant i s’apunten a la despesa militar sense gaires consideracions. És el que s’ha de fer, diuen. El mateix Sánchez segueix el joc, amb perfil més baix que altres, sense saber dir massa per què. No és casual que tot plegat coincideixi en un moment de desdibuixament de les socialdemocràcies i de radicalització, lenta però segura, de les dretes liberals, amb les dretes autoritàries ocupant cada cop més espai. Ens armem per defensar Europa, però l’extrema dreta està més a prop que mai del poder a França i tots sabem que si un dia, a Espanya, governa el PP, serà amb Vox, que de mica en mica va capitalitzant la fronde bèl·lica del moment.
Armar-se per defensar-nos, és a dir, per poder mantenir amb fonament la reputació –cada cop menys evident– d’Europa com a reducte de la democràcia, amenaçada fins i tot als Estats Units per la teotecnocràcia, només té sentit si s’ofereix als ciutadans un nou compromís que doni perspectiva a les noves generacions. Perquè costa entendre que sigui fàcil trobar diners per als exèrcits i que costi tant finançar el benestar. Alguna cosa passa en els equilibris de valors que havien fonamentat l’orgull europeu. Em sembla que no per estar més armats estarem millor. Ni tan sols més segurs. En tot cas haurem entrat en el joc dels que fan de l’armament l’horitzó ideològic del moment perquè alguns puguin seguir manant impunement. Seria bo que els nostres dirigents ens expliquessin clarament què protegeixen armant-nos. No fos cas que acabem descobrint que amb aquest gest aparentment d’emancipació hi ha més d’acceptació de l'statu quo que altra cosa.
