La mort de la veritat

L’any passat dos llibres, entre molts altres, han tractat un tema de radical actualitat: la fi de la veritat. Un filòsof català, Joan Garcia del Muro, i una periodista nord-americana, Michiko Kakutani, han publicat, respectivament, 'Good bye, veritat. Una aproximació a la postveritat' i 'La morte della verità. La menzogna nell’era di Trump' (edició italiana). Aquests dos llibres mostren que la veritat ha deixat de ser un element necessari, imprescindible, en les relacions personals i socials, i s’ha convertit en un simulacre, un fantasma que deambula sense esma. La mentida s’ha institucionalitzat i la veritat ha quedat reduïda a la mitja veritat i, per tant, a la veritat aparent.

Potser hem entrat en l’època de la postveritat, una mena de segle de ferro en el qual les grans i petites decisions patirien el risc de quedar mediatitzades per la recerca del propi interès. La primera norma d’actuació seria la de "fer allò que em / ens convé", i retornaria amb força el vell aforisme "El fi justifica els mitjans". La veritat –diuen alguns– és tan sols patrimoni dels il·lusos que encara raonen en termes de principis ètics, de plantejaments forts en un món líquid dominat per un pensament afeblit. En un marc estrictament utilitarista, la veritat, com la justícia o la gratuïtat, "serveix" de ben poca cosa i fins i tot pot ser un impediment per assolir els propis interessos. Per això, molts pensen que cal relativitzar la veritat i fer-la dependre d’un mateix: les coses són allò que cadascú vol que siguin.

La crisi de la veritat és una crisi de civilització que, en un canvi d’època com el nostre, troba de seguida el seu espai. La persona humana dubta, vacil·la, busca sense fi, s’agita privada del sentit profund de l’existència, cau en el desencís, cerca mons alternatius o paral·lels que la descarreguin de l’angoixa vital. Les incerteses sobre el present i el futur contribueixen encara més al caràcter ambivalent i ambigu de moltes paraules i accions. L’ambigüitat ha passat a ser cultural. És ben vista i se la considera un mèrit. Al mateix temps, la veritat és acusada de voler ser absoluta, dominant, poc democràtica.

El repte, però, és dir i fer la veritat. La veritat no és una afirmació abstracta sinó un principi de vida, de pensament i d’acció, en virtut del qual l’existència es planteja com un tot harmònic i coherent, que fa recular el desequilibri, personal i social –el gran mal dels nostres temps–. Així, doncs, la veritat no és tan sols un impediment, un arcaisme essencialista, una nosa per viure lliurement, sinó el motor d’una existència que es construeix segons l’amor. El qui creu en l’amor/Amor practica la veritat, la fa, la viu i en viu.

Com explica M. Kakutani, assistim al triomf del jo, a la superioritat de l’opinió sobre el coneixement, dels sentiments sobre els fets, de la felicitat individual sobre el bé de l’altre i dels altres Aquesta explosió del jo, de l’individualisme més marcat, que va en detriment del consens i del respecte mutu, fa de la veritat una cosa volàtil. Es pot afirmar una cosa al matí i la cosa contrària a la tarda sense immutar-se. O es pot negar una evidència científica com ara el canvi climàtic la mateixa setmana que enormes glaciars de l’Àrtic es desfan o que, al sud d’Europa, es pateix l’estiu més càlid dels darrers decennis.

Ara bé, com afirma Garcia del Muro, en el nostre temps un discurs esdevé vàlid en la mesura que certes persones amb poder se l’apropien i en fan un discurs que el "poble" hauria d’acceptar com a vertader. La veritat es torna manipulació. En poso un exemple. És clar que no es poden posar al mateix sac tots els immigrants i els refugiats, el qui s’ha integrat i el qui no pot integrar-se perquè viu en un gueto, el qui contribueix al benestar general del país cotitzant a la seguretat social i el qui delinqueix sense escrúpols, el qui viu dignament i el qui malviu amuntegat en un pis pastera. La veritat passa per fer un discurs real i matisat sobre els immigrants, que arribi de manera honrada a l’opinió pública, sense els estereotips que provoquen confusió i racisme. Una societat informada des de la veritat serà oberta, acollidora i integradora, mentre que no ho serà la que estigui desinformada en nom d’un populisme que la segresta. El tristament famós 'America first' és un atemptat a la fraternitat universal. Cal un retorn a la veritat com a principi que estructura la persona al voltant de l’amor/Amor. Tan sols la veritat pot fer-nos lliures (cfr. Joan 8,32).