Quan sobren armes i falten hospitals

“Et noto silenciós, i ara cal que diguis molts coses!” Un amic, que clarament confia massa en mi i el meu criteri, em reclamava fa unes setmanes que parlés més arran de la covid-19. Li vaig dir que ja deia coses habitualment però que ara em sentia més a prop de fer silenci, escoltar qui en sap i aplaudir qui arrisca molt, que de parlar gaire. I, finalment, li deia que no calia que digués gaire cosa: que el virus ja ens forçaria, inevitablement, a canviar moltes coses.

“Tot i haver discrepat, ara estarem d’acord”, m’escrivia fa pocs dies un col·lega amb qui havíem debatut sobre el paper de les forces armades. En llegir la frase interpreto que, veient com la immensa maquinària de guerra existent no serveix per aturar un virus, ara s’adona que cal una altra seguretat, menys militar i més humana. Però a continuació escriu: “Ara estarem d’acord que l’exèrcit és útil i necessari”. M’alarmo. Després de tants patiments i de tantes morts, si alguna lliçó n’hem de treure és que ens cal un replantejament, a fons, de valors, prioritats i polítiques. Cal, d’una vegada per totes, posar les persones al centre de les decisions de la política, l’economia i la seguretat. Seria suïcida tornar a una normalitat que és criminal.

No estem en temps de certeses. La pandèmia, més que mai, ens recorda la nostra fragilitat. Malgrat que estàvem pensant en robots intel·ligents i consums molt sofisticats, la covid-19 ens deixa clar que ni ho sabem tot ni ho podem tot. Depenem de moltes coses que no controlem. Però, malgrat tot, és evident que en un món tremendament desigual i desequilibrat, on milions de persones viuen en la més absoluta de les intempèries i on tenim les prioritats desenfocades, una pandèmia tindrà uns efectes molt més devastadors i brutals.

Així que potser sí que cal dir algunes coses, procurant de diferenciar el que és secundari del que és important. Una cosa és fer servir puntualment els militars en una situació de crisi, una altra fer-ne bandera per justificar l’existència de l’exèrcit, i encara una altra pretendre que cal continuar i reforçar una política de seguretat que, precisament, demana canvis a crits.

Que en un món militaritzat, amb exèrcits sobredimensionats, davant una crisi greu s’usin soldats per fer certes tasques és una cosa. Més lamentable –i grotesca– és l’ostentació de parafernàlia i llenguatge bèl·lics que ens mostren en rodes de premsa i en declaracions grandiloqüents. Força més inquietant és que en un context global de retallades de drets i llibertats, d’aprimament de la democràcia i d’apel·lacions a la mà dura, hi hagi qui aplaudeixi imatges de policies i militars patrullant pels carrers a la recerca de ciutadans "díscols".

Però el que seria profundament greu és treure conclusions errònies de la participació de l’exèrcit en la crisi de la covid-19. Si calen militars per construir hospitals, habilitar llits, transportar medicaments i desinfectar instal·lacions, vol dir que tenim un problema, seriós i evident: no tenim planificats prou recursos humans i tècnics per fer front a crisis sanitàries greus. Que els militars hagin de fer tot això vol dir, ras i curt, que sobren soldats i falta personal sanitari, de serveis bàsics i protecció civil. Que sobren armes i falten hospitals. Que hi ha massa despesa militar i poca despesa en salut pública. Qui presumeix de l’operació Balmis no sé si s’adona que, en el fons, no està demostrant la utilitat de l’exèrcit sinó evidenciant les desastroses prioritats: no tenim prou recursos per fer front a una crisi sanitària que mata 13.000 mil persones en poc més de 2 mesos però en canvi tenim 130.000 soldats i tota mena d’armes... per a no se sap gaire ben bé què.

No qüestiono, ni menyspreo, la dedicació i els sacrificis personals que fan aquests soldats. Qüestiono les prioritats i les polítiques que hi ha al darrere. Prioritats i polítiques mal enfocades, que venen de lluny i que fa temps que patim arreu del món.

Perquè milions de persones moren al cap de l’any –cada any– per fam, pobresa, malalties curables, manca d’aigua potable, etc., mentre, en canvi, tenim un sistema de defensa immens (més de 20.000.000 de soldats) i caríssim (quasi dos bilions de dòlars anuals) incapaç de protegir la vida d’aquests persones. I quan es reclama atendre aquestes emergències humanitàries es diu que no hi ha prou diners. Aquesta brutal, i criminal, paradoxa és un dels contrasentits més grans del món. De fet, no cal ser antimilitarista ni pacifista per compartir-ho. La primera prioritat de tota lògica seriosa de seguretat hauria de ser de protegir la vida de totes les persones i garantir-los un mínim de condicions per poder viure dignament. No fer-ho, renunciar a salvar aquestes vides i, mentrestant, invertir en exèrcits, noves armes o entrenaments militars en nom de la seguretat és un despropòsit absolut.

I, tornant aquí, no podem oblidar-ho: destacar l’aportació humanitària de les forces armades perquè construeixen hospitals... mentre venem armes a qui bombardeja hospitals al Iemen és d’una inconsciència descomunal o d’un cinisme estratosfèric.

La covid-19 ens aclapara i desborda profundament. Assistir, dia sí i dia també, a les terribles pèrdues humanes que ocasiona és dolorosíssim. Imaginar les conseqüències econòmiques i socials que se’n derivaran provoca vertigen. Però si tot això no serveix, almenys, per canviar les coses i enfocar bé les prioritats, quan ho farem?