Pantalles: a totes les edats i sense límits?

En els últims anys l’ansietat, els trastorns de conducta alimentària i la ideació suïcida, entre altres problemes de salut mental, han augmentat de forma alarmant entre la població infantil i juvenil. Psiquiatres, psicòlegs, comunitat educativa... han fet un crit d’atenció, i fins i tot els mitjans de comunicació en alguns moments ho han arribat a qualificar d’emergència social. Paral·lelament, en els últims anys també ha crescut substancialment l’ús de les pantalles (telèfons mòbils, tauletes...) i, a la vegada, l’edat d’inici a aquesta tecnologia ha anat disminuint.

Evidentment, les causes de l’increment dels problemes de salut mental són multifactorials, i no només es pot atribuir a les pantalles, però existeix abundant literatura que relaciona el seu ús amb problemes com el trastorn de la son, el ciberassetjament, la baixa autoestima o la distorsió de la imatge corporal. Problemes, sovint, interrelacionats.

Les pantalles, a més de tenir els ingredients clàssics que en potencien l'ús, com el so, la llum i el moviment, afegeixen un nou ingredient: l’accés a internet, que obre un món sense fronteres, accessible siguis on siguis i a qualsevol hora, a les xarxes socials, a la pornografia i al joc, per posar-ne només tres exemples.

L’anomenada generació Z, la nascuda entre els anys 1997 i 2012, ha estat la primera a tenir aquest accés a internet des de ben petits. La gran diferència amb la generació anterior, la mil·lennial, una generació també digital, és que l'accés a internet els va arribar quan ja tenien una personalitat forjada. Els Z no. Enlluernats per la tecnologia, hi hem exposat tota una generació sense cap mena d’evidència científica de quines en són les conseqüències.

A la generació Z els pengem l’atribut de “nadius digitals”, una etiqueta que cada vegada més experts posen en qüestió. Sovint justifiquem l’ús de les pantalles en els nostres infants i joves pel fet que són “nadius digitals”, però la pregunta que ens hauríem de fer és si són “competents digitals”. Saber utilitzar qualsevol dispositiu o aplicació no és sinònim de ser competent en el seu ús. La competència serà definida per altres factors que no tenen res a veure amb el fet de saber navegar passant el dit per una pantalla. La competència vol dir saber què busco, entendre què trobo, gestionar les emocions que em genera... Pensem realment que aquestes competències s’assoleixen en la infància i els primers anys de l'adolescència?

Agafem un exemple. L’informe (Des)informació sexual: pornografia i adolescència, publicat l’any 2020 per Save the Children, situa la mitjana d’accés a la pornografia als 12 anys, un 70% en consumeixen de manera freqüent i un 94% en la intimitat. Un informe més recent de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades rebaixa la mitjana d’accés als 8 anys. ¿Pensem que un nen o nena de 8, 10 o 12 anys que accedeix a internet sense cap mena de control ni de pauta té la competència necessària?

Molts pares i mares pensen que el risc de les pantalles és que el seu fill o filla es passi tot el dia davant de la pantalla, que hi arribi a ser addicte. Però el risc no rau només en el nombre d’hores. L’altre gran risc és que, encara que estigui poc temps connectat, afecti el seu desenvolupament com a persona en tots els nivells: cognitiu, emocional, social...

Com tot problema complex, no hi ha una solució simple, però com tot problema, el que cal és afrontar-lo. Cal un debat de la societat en conjunt, profund, rigorós i valent, basat en evidències científiques i lluny de dogmatismes, com el que s’està produint en molts països europeus.

En aquest debat no podem perdre el focus: no és sobre la tecnologia sinó sobre el benestar de tota una generació que està en creixement i formació, una generació que, d'altra banda, està molt compromesa, i és solidària, amb les causes globals i no individuals, com per exemple el canvi climàtic o la salut global del planeta.

Un debat que ha de ser al capdavant de l’agenda política, per donar els fruits legislatius necessaris que protegeixin els nostres infants i joves, per, en definitiva, fer un món millor del qual la tecnologia forma part. Perquè la pregunta és: tota la tecnologia a totes les edats? Quins han de ser els límits?