Ara que es parla de l'Argentina, és bon moment per recordar que el país del peronisme i de Milei va arribar on és ara a causa, molt principalment, de la corrupció. L'Argentina és un país ric però saquejat per les seves pròpies elits dirigents, que generalment han fet la viu-viu a força de solemnes apel·lacions al patriotisme, mentre dilapidaven (s'embutxacaven) riqueses i especulaven amb recursos. Una idea del bé comú merament factícia, però mai real, ha guiat les polítiques dels successius governs, i ha impregnat bona part de la societat, abonada a la idea de tot anirà millor mentre em vagi bé a mi. Tot plegat ens obliga a tenir present que Espanya podria ser amb tota probabilitat un país tan enfonsat com l'Argentina si no pertanyés a una estructura superestatal –la Unió Europea– que ha obligat a posar-hi normes, mesures, vigilància i dics de contenció. Si no fos per això, la inèrcia del Regne d'Espanya també va cap a la corrupció desbordada i institucionalitzada, l'avarícia de les elits extractives, el campi qui pugui i el tonto l'últim. Recordar-ho és doblement oportú, ara que els antieuropeistes fan campanya per ser elegits com a diputats al Parlament Europeu. I, d'altra banda, perquè l'Argentina va ser colònia espanyola i, per molta fraternitat iberoamericana que es vulgui vendre en els discursos oficials, els ecos, les ferides, sempre hi són.
Milei, deixant de banda la seva repulsiva faceta com a histrió, és un d'aquests pregoners de l'ultraliberalisme, o el turbocapitalisme, o com en vulguem dir, obsedits amb el dèficit zero, tal com explica en el seu article Berta Raventós Meseguer. A Espanya també ja n'hi havia un, de president que feia bandera del dèficit zero: es deia José María Aznar, i amb l'excusa d'un suposat sanejament dels comptes públics (grans injeccions de diners procedents d'Europa, precisament), el que realment va passar va ser que es va dur a terme un saqueig massiu de les arques públiques des de les institucions de govern, així com l'inici de l'erosió i demolició de la sanitat, l'educació i altres serveis públics. Les dues xacres van tenir continuïtat durant els anys de govern de Rajoy (un altre devot del dèficit zero) i en diversos governs autonòmics amb dretes d'aquestes que sempre volen fer suposar que saben gestionar millor els diners públics.
El dèficit zero, per definició, és una mala política, perquè obliga les administracions a renunciar al seu paper interventor (i, per tant, corrector) del mercat. És a dir, a oblidar, o a condemnar a la misèria, grans percentatges de població (els més desvalguts, i altres que no ho són tant). El dèficit zero pot sonar com una música celestial de contenció de la despesa, però, després d'una etapa de corrupció generalitzada i devastadora, només és l'anunci de més corrupció. Milei pot semblar boig, però, com bé assenyala Josep Burgaya, sap a qui es deu: entre d'altres, a la col·lecció de distingits paràsits que van anar a fer-se fotos amb ell just abans que ocasionés un greu incident diplomàtic, i que després no sabien quina cara havien de posar.
