L'estratègia de la dreta espanyola de judicialitzar la política, o del lawfare, ha arribat al seu punt més estrident fins ara: el Tribunal Suprem ha citat el fiscal general de l'Estat, i el cita com a investigat. El magistrat del Suprem Ángel Hurtado considera que el fiscal general, Álvaro García Ortiz, és sospitós d'un possible delicte de revelació de secrets. Si fos així es tractaria d'un fet gravíssim, però tal vegada convé tenir en compte que, al llarg de la seva trajectòria, Hurtado s'ha significat en diverses ocasions com un jutge afí al Partit Popular: tan aviat desvincula el PP de la trama Gürtel, com ordena la paralització d'exhumacions de fosses comunes de víctimes del franquisme, com exculpa un membre de les Noves Generacions peperes que havia insultat Pilar Manjón, presidenta de les víctimes de l'11-S. En el cas que ens ocupa, Hurtado ha validat judicialment les bravates de la mà dreta d'Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez, que ja havia amenaçat García Ortiz a les xarxes.
El sol fet que el Tribunal Suprem d'un país investigui el fiscal general d'aquest mateix país és insòlit. Constitueix una crisi institucional perillosa i de conseqüències incertes, com tota aquesta substitució dels mecanismes de la política pels dels tribunals. És encara més sorprenent quan el desencadenant de la investigació contra el fiscal és l'expedient judicial d'un personatge, Alberto González Amador, que és la parella de la susdita Ayuso i que ja ha reconegut (el 2 de febrer de l'any passat, i per escrit) haver delinquit com a defraudador fiscal. Tot això es complica amb un espès i infumable rosari de declaracions i contradeclaracions, i també de demandes i querelles creuades, entre persones dels entorns del PP i del PSOE. Com a corol·lari de tot plegat, permet a Ayuso presentar-se, amb una barra espectacular, com a víctima d'una “persecució d'estat”, una cacera personal i despietada contra ella i les seves persones properes. Com si la presidenta de la Comunitat de Madrid no fos estat, i ella fos, per dir una paraula que li agrada, una particular sola i indefensa davant de la maquinària ominosa del sanchismo.
Els socialistes poden ara recitar, adaptat, el famós poema de Martin Niemöller: “Van anar a buscar els independentistes, però jo no era independentista i no vaig dir res. Van anar a buscar els de Podem, però jo no era de Podem i no vaig dir res. Ara venen a buscar-me a mi, i quan crido auxili, no queda ningú”. Més enllà d'això, el PP i Vox han fet un salt qualitatiu: poden atrevir-se no tan sols a anar contra els enemics tradicionals de la pàtria, sinó també contra el president i les institucions espanyoles quan no són del seu gust. L'ús partidista i fraudulent de la justícia és (per fer servir més expressions que agraden als conservadors espanyols) un cop d'estat no gaire encobert, que de facto suspèn la democràcia representativa en favor del poder d'una elit: si ja es diu que als EUA Trump i Musk inauguren la broligarquia, l'oligarquia dels bros, a Espanya és cada dia més descarada l'areogarquia, l'oligarquia dels jutges.