Arco i les paradoxes de la paraula lliure
La paraula lliure, és a dir, sense censura, suscita algunes paradoxes. En primer lloc, si tot està permès, aleshores les paraules es dilueixen en un magma uniforme i esdevenen indiferents. D’aquí que calgui provocar per destacar-hi. Un recurs gastat que van utilitzar les avantguardes artístiques en el seu moment i que ara s’ha democratitzat fins a convertir-se en una estratègia que sovint només serveix per ocultar la mediocritat dels artistes que en fan ús. Sorprenentment, però, la provocació segueix sent un bon recurs per rendibilitzar l’activitat artística, com ho demostra el fet que l’escàndol hagi viralitzat el nom de Santiago Sierra i la galerista col·laboracionista s’hagi endut una bona picossada.
Una altra conseqüència paradoxal de la llibertat d’expressió és que si no hi ha cap resposta pública, aleshores l’expressió passa a ser irrellevant. Si, en canvi, hi ha una reacció repressiva, aleshores sí que s’ha tocat os, s’ha molestat, i es pot dir que s’està fent un ús emfàtic de la paraula lliure. Sense el risc d’una reacció desproporcionada no es pot dir que s’estigui exercint la llibertat d’expressió. Irònicament, la censura institucional o la retirada preventiva són formes de retre homenatge a la llibertat de l’acte censurat. No sempre és així, però, sinó que en ocasions, com les d’aquesta setmana, les accions repressives obeeixen a una histèrica precipitació per por d’amoïnar a qui mana, bé sigui el monarca bé sigui el consumidor sobirà.
També és paradoxal, i això prou que ho saben els artistes comerciants, que qualsevol acte judicial o social de reprovació no només multiplica l’interès per la cosa censurada i la seva difusió, sinó també la crítica de la premsa, que aprofita l’ocasió per posar en marxa la seva maquinària transparentadora d’iniquitats i justificar d’aquesta manera la seva existència.
I encara podem assenyalar un altre component ambivalent de la paraula lliure. Tot i que la llibertat d’expressió no és finalista i per tant no es valora en virtut d’allò que amb ella es vol fer, des de Mill se sol sostenir que sense llibertat d’expressió no s’avança en la recerca de la veritat. Les democràcies necessiten la deliberació i l’intercanvi públics en la construcció de la voluntat col·lectiva. La censura, que seria el contrari d’aquesta recerca col·laborativa de la veritat, acaba tenint justament l’efecte contrari de promoure la discussió pel fet mateix de prohibir-la.
Els règims de llibertats a què estem acostumats a Europa no estan orientats a la resolució de problemes, sinó a la seva proliferació. Si posem la llibertat en el nucli del nostre sistema normatiu, estem renunciant a la pacificació de l’espai públic en favor d’un augment de les tensions i confrontacions. Aquesta és la incòmoda gràcia d’habitar en un règim no autoritari. Per poder viure en aquesta inestabilitat intel·lectual enriquidora, es requereix una bona dosi de sentit de l’humor, el qual només és possible si els ciutadans se senten segurs, és a dir, no viuen amb por.
Sembla bastant indiscutible que en els darrers mesos aquest règim de llibertats s’ha debilitat a mans d’aquells a qui correspon la seva tutela. La justícia està demostrant una preocupant mancança d’astúcia, que és substituïda per l’efecte dissuasori de les sentències. Esclafant judicialment un nano que no té pèls a la llengua, l’Estat demostra una feblesa impròpia i una estupidesa política preocupant. Els jutges, obsedits pel respecte descontextualitzat a la llei, es converteixen en agents involuntaris de la desafecció al règim. Els gestors d’Ifema es revelen com a servils col·laboradors de l’ statu quo monàrquic. I tot succeeix sota una mirada pública que no sap com superar l’esterilitat d’una indignació narcisista.
Les repúbliques islàmiques moralitzen sense embuts la política quan legislen sobre blasfèmia. A Espanya hi ha un ampli consens social sobre noves blasfèmies (unitat de la nació, intangibilitat de la monarquia, rígid constitucionalisme) que diuen més sobre la precarietat del que es vol mantenir que no pas sobre la seva força. El resultat és l’autocensura per interiorització de la por, com han fet els mercaders d’Arco.
Tanmateix, qui no es consola és perquè no vol. El rebombori d’aquests dies ha servit, com a mínim, per posar de nou en el centre de l’actualitat tant la falta d’exemplaritat pública dels Borbons com la politització de la justícia espanyola.