‘Archivo 81’: el nou festival del tòpic a Netflix
La nova sèrie de moda a Netflix és Archivo 81, un thriller una mica angoixant només recomanable per a aquells que no busquen la lògica a cada decisió dels personatges i que no exigeixen coherència en els punts de vista narratius.
En Dan és un noi que es dedica a la restauració de cintes de vídeo i pel·lícules antigues. Un dia rep una oferta de feina per part d’un home misteriós que li ofereix una morterada si recupera les imatges d’unes cintes de vídeo domèstic que va trobar en un edifici on van morir diverses persones en un gran incendi: “El contingut de les cintes hauria de ser confidencial per raons legals. Et pagaríem cent mil dòlars. Només hi ha un inconvenient. Com que els materials són fràgils i no es poden traslladar treballaries en el nostre centre remot a Catskills. És un lloc preciós i perfecte per estar sol”. Per descomptat, el protagonista acceptarà l’oferta, que ja es veu d’una hora lluny que li portarà problemes. I a partir d’aquell moment es convertirà en un personatge que obrirà totes les portes que li han dit que no obri, baixarà al soterrani més terrorífic on ningú gosaria posar els peus i espiarà els racons més inhòspits on és evident que és millor no ficar-hi el nas.
És d’aquelles sèries òptimes per als que tinguin ganes de gaudir de la inquietud, no els molestin els tòpics del gènere de terror i convisquin bé amb els estereotips. I, sobretot, la sèrie agradarà als fans de l’anomenat found footage, un concepte que significa "metratge trobat". És a dir, pel·lícules que basen la seva història en troballes atzaroses de cintes de vídeo o enregistraments, el contingut de les quals serveix per desenvolupar una trama complexa en què s’alterna l’acció dels personatges amb l’acció de les gravacions. Connecta amb històries tipus The Blair witch project o pel·lícules tipus Tesis o [REC]. Bona part de les escenes es caracteritzen per la inestabilitat de la càmera, situacions caòtiques i sorolls absolutament inquietants i confusos. En Dan descobrirà unes gravacions pertorbadores que una noia va gravar en un edifici ple de veïns estranys el 1994. Narrativament anirem saltant d’una línia temporal a l’altra i, en alguns casos, s’enllaçaran de manera sorprenent. I aquí és on s’encetarà un festival de notes musicals misterioses, nens amb convulsions, videocàmeres, sectes satàniques, monges malvades, capellans que fan exorcismes, realitats paral·leles, manicomis, escultures del dimoni, sacrificis diabòlics, homes que parlen del revés, pel·lis snuff, portes a universos desconeguts, catedrals desintegrant-se, soterranis terrorífics, cases fantasmagòriques sense cobertura i ombres misterioses al jardí... Una sobredosi de tòpics condensats en vuit capítols que en alguns moments sembla una paròdia excessiva. Té la virtut que si se us fa pesada podeu saltar-vos algun dels capítols centrals sense patir gaires dificultats en el seguiment de la trama. És una sèrie tramposa, que administra amb murrieria la informació per confondre’t, però alhora addictiva per als qui prioritzen l’emoció a la qualitat narrativa.