Dins la col·lecció dels acudits suats hi ha aquell del mestre que pregunta: “D’on surt la llet?”, i l’alumne contesta: “De l’ampolla”. Amb el temps vam descobrir que, amb més de la meitat de la població vivint a l’àrea metropolitana i no havent vist munyir una vaca en sa vida (ni probablement havent vist una vaca amb els seus propis ulls), la relació vaca-llet o vaca-llet-mantega no era tan evident per al comú del personal, almenys en la seva tendra infància, i que l’acudit tenia alguna cosa de real com la vida mateixa.
M’hi ha fet pensar l’exemple d’un pare i un fill a l’autobús. La pregunta de la criatura era com és que d’un vegetal amb un tronc tan rodó en surten mobles tan plans i tan rectes com una taula. El pare se n’ha sortit. La pregunta del tronc ha portat al fuster, al treball manual, a les eines i les màquines, al disseny, als tipus de fusta i al temps que cal perquè creixi un arbre, i n’hi havia prou amb veure la cara del nano per adonar-se que se li estaven obrint tot de carpetes noves.
La conversa ha anat derivant cap a altres àrees d’interès, bàsicament relacionades amb els objectes que anaven desfilant davant la finestra del bus. Era un d’aquells moments tan únics en què una criatura es lliura amb confiança perquè l'hi expliquin tot, i com més (i millor) l'hi expliquen, més vol saber, perquè tot li ve de nou.
I encara una cosa millor: li apareixia el valor de les coses i de les feines que hi ha darrere d’allò que donem per fet, que és una lliçó fonamental de respecte a la natura i als éssers humans, en aquesta època en què sembla que res no tingui valor.
