D’arbres, llibres i política
La carretera arriba a un poblet ocre de les Garrigues entre camps de secà i molins de vent. El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, ha triat un racó en un camp a l’ombra d’un magnífic bedoll per conversar amb l’ARA.
És el primer cop que el veiem en llibertat després de més de tres anys i mig. Aquesta vegada no hi ha vidres entre nosaltres, no cal parlar per un intèrfon, ni ningú té pressa. No hi ha portes de ferro que es tanquin al darrere.
La conversa és diferent, igual d’intensa però menys atropellada. Cuixart porta una camisa blanca que fa pensar en els versos de Pasolini.
Qui ha suggerit l’escenari de la gravació és la seva dona, Txell Bonet, la mateixa que va fer els llarguíssims trajectes a Estremera amb el seu fill de mesos i que, posteriorment, va donar a llum un altre nen que avui té vint mesos i que permet connectar alguns punts de la personalitat política de Cuixart. A dins de la presó, el president d’Òmnium va llegir el clàssic de Henry David Thoreau, Walden o la vida als boscos. Un clàssic llibertari, important per al moviment de tornada a la naturalesa, la vida senzilla i la resistència individual enfront d’un govern considerat injust. “Vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament, enfrontant-me només als fets essencials de la vida, i veure si podia aprendre el que em podia ensenyar; per no haver de descobrir, quan hagués de morir, que no havia viscut”, escriu Thoreau, que va estar-se en una cabana durant dos anys, dos mesos i dos dies de camí dedicats a connectar-se amb la naturalesa i la seva llibertat. El nen que avui corre i riu, engendrat a la presó, es diu Camí Walden.
Cuixart va entrar a la presó sent el president d’Òmnium i en surt també com a president per commemorar el seixantè aniversari d’una entitat civil pensada per protegir i promoure la cultura catalana. Òmnium fa política, però ha aconseguit situar-se en una posició per damunt del partidisme dins del món sobiranista.
El seu perfil activista l’ha situat en el focus d’alerta d’Amnistia Internacional i del Consell d’Europa, i confia que el suport dels tribunals europeus, quan arribi, legitimarà internacionalment el camí emprès.
Cuixart llança diversos missatges en l’entrevista: Òmnium continuarà pressionant l’acció política des del carrer i “la taula de negociació està condemnada al fracàs si no s’escolta la gent”. Manté la defensa de la “lluita no-violenta que és la desobediència civil”, i deixa clar que “no és una opció gens descartable” que torni a la presó.
Cuixart considera que la fractura social no es produirà si es manté la llengua com un element de cohesió social al país i destaca la posició del PSC històricament en aquest sentit. La protecció de la llengua, l’acord transversal, es construeix amb l’activisme i les abraçades.
L’INFINIT DINS D’UN JONC
Un altre llibre plana sobre les pàgines de l’Ara Diumenge amb una entrevista al més semblant a una fada de les paraules, les històries, el saber i la cultura que il·lumina i apropa. Es diu Irene Vallejo i el seu llibre, L’infinit dins d’un jonc, s’ha convertit en un fenomen internacional. Vallejo va escriure un assaig erudit amb tocs de novel·la d’aventures quan pensava que seria l’últim que podria escriure abans d’haver de dedicar tot el seu temps a les cures familiars. D’aquest apassionat últim intent per salvar les paraules, el saber, les idees, el coneixement, la cultura, n’ha sortit un llibre guaridor en temps de dolor i replegament. Parla de biblioteques mítiques, de sirenes, de genets que cavalquen per combatre l’obscuritat i amazones que reparteixen saviesa. Vallejo, amb els ulls esbatanats per la sorpresa del seu èxit, explica com els llibres han salvat les idees i com la ignorància i el fanatisme els converteixen en cendres.
La seva actitud de teixidora de complicitats coincideix i contrasta amb la setmana en què un partit d’ultradreta assenyala i amenaça un editor d’una revista satírica i fa recordar que la ignorància sempre ha cremat la lletra escrita. “Allà on es cremen llibres s’acaba cremant persones”, va escriure Heinrich Heine profetitzant el que acabaria passant després de la crema de llibres de 1933 a Berlín i Munic organitzada per la federació nazi d’estudiants. En van dir Acció Contra l’Esperit Antialemany i va ser una peça més de la persecució sistemàtica d’autors jueus, marxistes, pacifistes, ja fossin Brecht, Freud, Mann, Zweig, Benjamin, Luxemburgo, Einstein o Marx. Quina exageració connectar els dos temes, oi? No sé què m’hi ha portat, però potser caldrà estar alerta.