Quan un arbre es belluga

Fa un parell de mesos, un informe d'Avaaz deia que l'any 2010 es va tancar amb més de 700 investigacions internacionals obertes per casos de corrupció que afectaven milers de funcionaris i càrrecs electes.

Vaig procurar no alterar-me en llegir aquesta informació, però l'informe afegia que els partits polítics tenien previst incloure més d'un centenar d'acusats en trames de corrupció a les seves llistes de candidats a les eleccions municipals i autonòmiques del maig. Aquí sí que es va apoderar de mi una sensació d'indignació barrejada amb una rialleta amarga. La pitjor de les desgràcies és la que fa riure, diu un refrany àrab, i de seguida em va venir al cap un acudit antic.

"Durant unes maniobres de camuflatge, el comandant ordena als soldats disfressar-se d'arbres, endinsar-se al bosc i procurar no ser descoberts el màxim temps possible. No havia passat ni mitja hora quan un d'aquells arbres soldat va sortir corrent del bosc. El comandant, empipat, el va cridar per interrogar-lo:

-Senyor, una parella ha vingut a asseure's sota l'ombra de les meves branques i he procurat estar-me quiet com una estàtua malgrat que s'han posat a petonejar-se i acariciar-se. Quan el noi ha començat a despullar la noia, jo procurava no mirar per no alterar-me. Una estona més tard, han començat a fer l'amor i jo em mantenia ferm al meu lloc. Tot això ho he suportat amb paciència militar, però no m'he pogut aguantar quan el noi, després d'haver fet l'amor, ha tret una navalla i s'ha posat a gravar els seus noms al meu cul".

Fa pocs dies, la dimissió del president de la Generalitat valenciana, i el fet que es declarés culpable o no depenent dels interessos del seu partit, m'ha fet tornar a reflexionar sobre la manera com es prenen els polítics el tema de la corrupció. En un món romàntic i altruista, el sacrifici que el Sr. Camps s'ha mostrat disposat a fer pels seus resultaria digne d'admiració, però, dissortadament, al nostre món s'obren de mitjana dues investigacions diàries per presumptes corrupcions, segons l'informe d'Avaaz.

D'altra banda, els detractors del Sr. Camps diuen que quan els gossos lladren alguna cosa senten, i els seus defensors diuen que lladren perquè uns malintencionats els hi trepitgen la cua. Diguin el que diguin uns i altres, els acusats de qualsevol mena de delicte tenen tot el dret que ha de tenir un ciutadà en una societat democràtica que se'ls respecti la presumpció d'innocència. Però el que em resulta poc coherent és el posicionament tant dels adversaris com dels companys de partit envers el polític de torn acusat de corrupció.

Els adversaris es llancen a desqualificar-lo sense pietat mentre que els companys defensen la seva honorabilitat a ultrança. Una actitud més pròpia d'un codi tribal, que sobreposa la unitat de la tribu per damunt de qualsevol altra consideració, que no pas d'un codi ètic, democràtic o patriòtic que els nostres polítics saben proclamar amb admirable eloqüència. Aquí trobo encertada la decisió final del Sr. Camps a no declarar-se culpable i lluitar fins al final per mostrar la seva innocència. És un gest que m'agradaria interpretar com a signe de posar la dignitat personal per davant de la lleialtat tribal. Les esperances no s'han de perdre mai.

Una altra reflexió es produïa pel fet que cap dels bàndols esperi la sentència de la justícia per basar les seves afirmacions o negacions. Nosaltres, els ciutadans, comentem els fets i, un cop tenim la informació que emet la premsa o el que ens ha explicat un conegut pel filtre de les simpaties i empaties de cadascú, ens inclinem a condemnar o a disculpar. Els ciutadans podem canviar de parer perquè conversem i no fem declaracions, però un polític no s'hauria de permetre pronunciar-se públicament amb la lleugeresa de qui sap que pot canviar de declaracions si les investigacions resulten contràries al seu discurs.

Em preguntava si realment els importa, als polítics, el que poden demostrar les investigacions o pugui dir la justícia.

Un polític de primer ordre pot posar en dubte la professionalitat o l'honestedat d'un jutge o d'un membre de les forces de seguretat en el seu afany democràtic per assegurar la independència de les institucions, però quin refugi li queda al ciutadà quan els polítics passen per sobre d'aquestes institucions durant les seves picabaralles i les tracten de partidisme quan els convé. Que els polítics no es respectin entre ells és cosa seva, però ¿no trobeu que no haurien de faltar al respecte a les institucions independents, que són els pilars de la nostra societat democràtica?