Trump fa trontollar el món amb amenaces d’imposició d’aranzels de forma generalitzada. Segons ell han de complir dos objectius: protegir l’economia dels EUA (i la indústria en particular) i proporcionar ingressos a l’estat (arribant a dir que podrien substituir l’impost sobre la renda, com en temps del primer secretari del Tresor, Alexander Hamilton). Amb l’experiència del seu primer mandat, se suposa que són també una tàctica negociadora per aconseguir altres fins. Per exemple, controlar la immigració il·legal i el tràfic de fentanil des de Mèxic i el Canadà (!). La imposició d’aranzels del 25% a ambdós països i la pausa d’un mes en implementar-los, a canvi de concessions (que semblen cosmètiques), així ho indicaria. La tàctica es basa en la idea que el cost d’imposar aranzels és molt més gran en un país petit que en un de gran com els EUA. L’economia de Mèxic o el Canadà és molt més dependent dels EUA que a l’inrevés, encara que les cadenes de producció estan integrades entre els tres països. De tota manera, el tacticisme pot fer que les víctimes no es prenguin seriosament l’amenaça. I si es pleguen a les peticions de Trump i aquest reverteix els aranzels, no s’aconseguiran els objectius de protecció i ingressos. Hi ha contradicció en els objectius. Per altra banda, cap càlcul raonable dona perquè els ingressos per aranzels substitueixin els impostos directes. Els aranzels els acaben pagant en bona part els consumidors americans amb preus més alts.
Trump afirma que aranzel és la paraula més bonica del diccionari i ha decidit tornar a posar aranzels generals del 25% a l’acer i l’alumini, com va fer en la primera estada a la Casa Blanca, del 10% a la Xina, i aranzels recíprocs a tots els països. Ha anunciat que a principis d’abril posarà aranzels del 25% als vehicles, semiconductors i productes farmacèutics. Fins ara, els EUA no han posat aranzels gaire alts; l’aranzel mitjà ponderat per volum el 2023 era 2,2%, mentre que a la UE era 2,7% i a l'Índia 12%. Trump no veu Mèxic i Canadà com una amenaça econòmica, però la Unió Europea (UE) i la Xina sí que ho són. Europa posa un 10% d’aranzels als vehicles dels EUA (que representen el 8% de les exportacions als EUA) mentre que els EUA imposen només el 2,5%. Hi ha marge de negociació, però l’amenaça per a la indústria alemanya és clara. El 80% de les vendes de Volkswagen als EUA són importacions i el 63% per Mercedes Benz.
Es poden justificar els aranzels? La imposició a l’alumini i l’acer fa que la indústria dels EUA que en depèn sigui menys competitiva, i eleva els preus interns. La protecció, als EUA de l’època de Hamilton o a la Xina durant un llarg període, va ser un èxit aparent. És la teoria de la indústria naixent que és protegida i subsidiada fins que guanya escala i es fa competitiva. Ara la Xina és partidària del lliure comerç perquè la seva indústria és extremadament competitiva, en sectors com el vehicle elèctric, bateries i panells solars. Ara bé, a Sud-amèrica la substitució d’importacions va ser un fracàs i l’experiència dels anys trenta del segle passat indica que la imposició d’aranzels va contribuir a la Gran Depressió. El que és segur és que la imposició unilateral d’aranzels genera represàlies i una espiral proteccionista. Això pot acabar perjudicant els mateixos EUA. Pensem que ara les empreses de l’índex S&P 500 generen el 42% dels seus ingressos fora dels EUA. Els aranzels poden fer augmentar la inversió directa estrangera en un país, però provoquen una distorsió en l’assignació de recursos, ja que no es produeix on és més eficient fer-ho. El creixement de l’economia mundial se’n ressentirà.
A més, els aranzels tendiran a apreciar el dòlar en reduir la demanda d’importacions als EUA i l’oferta de dòlars als estrangers. I també poden ser inflacionaris i obligar la Reserva Federal a mantenir tipus d’interès més alts, o a rebaixar-los menys, encara que l’apreciació del dòlar anirà en sentit contrari. El perjudici més gran de la imposició d’aranzels, saltant-se els tractats firmats (amb Mèxic i Canadà, per exemple) i les regles del comerç internacional, és que els EUA han destruït la seva credibilitat com a soci, han menystingut les institucions multilaterals i han augmentat la incertesa mundial per fer inversions. Europa ha de saber com respondre a aquest atac a l’economia de mercat, tenint en compte el seu pes econòmic, amb mesura calculada i fermesa, buscant nous socis comercials i obrint nous mercats, més cap a Àsia i el Pacífic. Els EUA han deixat de ser un soci econòmic i polític fiable per passar a ser un adversari. La UE ha de ser autònoma i definir una estratègia pròpia. Si no ho fa ara no ho farà mai.
