Aranzels: la fi del model xinès
Des del roserar de la Casa Blanca, el president Trump el va anomenar “dia de l’alliberament” dels Estats Units, però a les fàbriques de confecció de Hanoi i Phnom Penh l’anunci dels seus “aranzels recíprocs” va arribar com una declaració de guerra econòmica.
Durant més de set dècades, molts països han seguit el mateix camí per sortir de la pobresa: fabricar coses i vendre-les a l’estranger. Aquesta estratègia, coneguda com a “industrialització orientada a l’exportació”, es basava en reformes a l’interior dels països, però era impulsada per l’obertura de l’economia mundial sota el lideratge nord-americà després de la Segona Guerra Mundial.
Trump no només ha aturat en sec aquesta obertura, sinó que ha aixecat unes barreres comercials inèdites des de la Gran Depressió. El Vietnam i Cambodja s’enfrontaran ara a uns aranzels punitius del 46% i el 49% sobre les exportacions al mercat nord-americà. Això tindrà un gran impacte, ja que aquestes vendes representen al voltant d’un terç del seu PIB.
Els responsables polítics i els inversors dels països que han apostat pel comerç internacional tenen raó de témer les conseqüències del gir proteccionista dels Estats Units. Però la veritat és que ja feia dècades que per a la major part dels països en vies de desenvolupament aquesta estratègia s’anava esgotant i no era rendible. Per reactivar el creixement, aquests països s’hauran d’oblidar de les excentricitats comercials de Trump i s'hauran de centrar en els reptes més profunds a què s’enfronten: desenvolupar els seus mercats d’origen, la seva classe mitjana i els seus sectors de serveis per crear llocs de treball dignes.
El model dels països pobres que esperaven enriquir-se va ser establert pels quatre tigres asiàtics: Taiwan, Corea del Sud, Hong Kong i Singapur. A la dècada del 1950 eren tan pobres com els països africans i depenien molt dels productes agrícoles i dels minerals bruts. El comerç els va permetre especialitzar-se en productes manufacturats cada cop més sofisticats per vendre’ls als mercats mundials (joguines, roba, acer, cotxes, productes electrònics i ara semiconductors) i alhora els proporcionava accés a tecnologies i maquinària avançades.
Aviat la Xina va seguir els seus passos i va perfeccionar aquesta estratègia per convertir-se en la potència manufacturera mundial, treure 800 milions de persones de la pobresa extrema i emergir com el principal rival dels Estats Units. (Pot ser que l’estratègia de la Xina hagi funcionat massa bé: quan Joe Biden es va convertir en president, “batre” la Xina s’havia convertit en un imperatiu comú per als dos grans partits.)
Arran de l’augment dels costos laborals a la Xina, algunes inversions estrangeres es van traslladar al Vietnam, que també havia enfilat aquest camí als anys vuitanta i podria ser l’últim èxit significatiu del model orientat a l’exportació.
Atesa la transformació gairebé miraculosa d’aquests països, no és estrany que altres països pobres d’arreu del món intentin emular-los. La industrialització orientada a l’exportació s’ha convertit en el recurs fix per als experts en creixement i les organitzacions multilaterals, i un imperatiu per als responsables polítics de les capitals dels països pobres.
Des de la dècada dels noranta, però, els canvis en la tecnologia i l’organització de la indústria manufacturera han fet que l’estratègia sigui molt menys efectiva. L’automatització, els robots i la impressió en 3D han facilitat la substitució dels treballadors per màquines, cosa que ha disminuït l’avantatge competitiu més important dels països pobres, és a dir, la seva abundant reserva de mà d’obra.
Sens dubte, molts països en desenvolupament van créixer ràpidament després de la dècada de 1990, especialment abans de la pandèmia de la covid, però en general no va ser gràcies a l’impuls de les exportacions manufactureres. Etiòpia n’és un exemple il·lustratiu. Fa un parell de dècades, es preveia que lideraria una nova onada d’industrialització orientada a l’exportació, tenint en compte l’augment dels costos laborals a la Xina. Igual que en els miracles asiàtics del principi, Etiòpia tenia un munt de joves desitjosos d’accedir a una feina estable a les fàbriques. El govern etíop va temptejar activament inversors xinesos i altres i va construir parcs industrials per a empreses estrangeres, però al final es van crear molt pocs llocs de treball a les fàbriques. Etiòpia va construir el seu ràpid creixement sobre la base de les inversions públiques en transport i la millora dels sistemes de reg per a les granges, la qual cosa va dinamitzar el mercat interior.
Potser les males connexions d’Etiòpia amb els mercats internacionals van impedir que es convertís en una potència manufacturera. Ara, però, fixem-nos en Mèxic, que comparteix una llarga frontera amb l’economia més gran del món i ha fet de la integració econòmica amb Amèrica del Nord la pedra angular de la seva estratègia de creixement des dels anys noranta. A diferència del que va passar a Etiòpia, les exportacions, la fabricació i la inversió estrangera van augmentar significativament a Mèxic després de la creació del Tractat de Lliure Comerç Nord-americà, o NAFTA. La majoria dels beneficis, però, es van limitar a un segment reduït de l’economia mexicana, que en general es va estancar, de manera que el creixement global es va mantenir baix. El problema era que les fàbriques modernes creades per donar servei a les cadenes de subministrament nord-americanes estaven mal integrades en l’economia interior i, simplement, no van aconseguir proporcionar prou llocs de treball.
Segurament els aranzels de Trump seran dolorosos per al Vietnam, Cambodja, Mèxic i altres països molt dependents de les exportacions al mercat nord-americà. Seran els més afectats per aquests aranzels, i podrien entrar en recessió. Ara bé, el fet que Mèxic no se’n sortís ni tan sols quan tenia accés lliure als mercats nord-americans indica que exportar béns a economies riques no serà cap garantia per als països en vies de desenvolupament, independentment del que faci Trump.
Així doncs, què poden fer aquests països per redreçar la seva situació? Tot i que la indústria manufacturera segueix sent important, han de millorar serveis com ara l’assistència mèdica, el comerç al detall i l’hostaleria, on hi haurà la major part dels llocs de treball. El repte que afronten els països en vies desenvolupament és impulsar economies de classe mitjana creant llocs de treball millors i més productius en aquests serveis. És una tasca gegantina: històricament, la productivitat dels serveis ha quedat enrere respecte a la indústria manufacturera.
Sortosament, hi ha algunes idees prometedores per a un nou tipus de política industrial que impulsi uns serveis capaços d’absorbir mà d’obra. Van des d’encoratjar les grans firmes, com ara les empreses al detall i les plataformes, a connectar millor amb l’economia local i donar feina a més treballadors locals fins a ajudar les microempreses més emprenedores a expandir-se mitjançant la tecnologia i la formació. És poc probable que aquestes intervencions donin un creixement tan ràpid com als països de l’est i el sud-est asiàtic durant l’apogeu de la industrialització orientada a l’exportació. Però en dirigir-se directament a la creació de bons llocs de treball per a la gran majoria de persones que busquen feina amb pocs estudis, sí que tenen la virtut de produir un creixement de baix a dalt en lloc d’un efecte de degoteig.
Per als milers de milions de persones que encara viuen en la pobresa, doncs, pot ser que el camí cap a la prosperitat sigui molt diferent del que van seguir el món ric i els grans productors de l’Àsia. Abans i tot que Trump declarés la seva guerra comercial mundial, l’era del creixement miraculós, tal com la coneixem, s’estava acabant. Ara més que mai el destí dels països en vies de desenvolupament està a les seves pròpies mans.
Copyright The New York Times
