Aranzels: qui hi surt perdent?

Durant dècades, la resta de països del món, sobretot la Xina i els europeus, han produït molt més del que consumien i han venut béns als Estats Units a canvi d’una pila de dòlars que no parava de créixer. Això passa perquè els Estats Units consumeixen molt més del que produeixen i fagociten aquesta diferència transformant-la en dèficits comercials persistents que financen amb deute, un deute que els inversors xinesos i europeus estan encantats de comprar.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no

Inscriu-t’hi

El president Trump no està disposat a acceptar aquesta situació. La seva administració ha accelerat un canvi encaminat al que els meus col·legues de l’empresa de gestió d’inversions Bridgewater Associates i jo mateixa denominem mercantilisme modern: l’opinió que els dèficits comercials són una amenaça per a la riquesa i la força d’un estat.

Trump i molts dels seus partidaris creuen que aquests dèficits comercials persistents han portat els Estats Units a dependre perillosament d’altres economies, han posat en risc la seguretat nacional i han minat l’estabilitat laboral de la classe mitjana. Aquest és el principal motiu dels aranzels que està imposant i d’altres mesures que avui ocupen els titulars.

Tot i que aquestes mesures mercantilistes estan pensades per neutralitzar tots els competidors americans, constitueixen una amenaça especialment greu per al motor econòmic europeu. Amb uns Estats Units poc disposats a incórrer en grans dèficits comercials, el pastís serà més petit per a tots els que produeixen més del que consumeixen.

De tota manera, aquest desafiament potser empenyerà la UE a emprendre per fi un canvi i una revitalització econòmica que necessita amb urgència. Arran de l’actuació de Trump i els seus recents comentaris sobre Ucraïna, Europa s’ha adonat de sobte que ja no pot dependre dels Estats Units en matèria de seguretat, i ha de reconèixer que la seva estabilitat econòmica tampoc pot dependre dels Estats Units.

En aquest conflicte els EUA estan en una situació d’avantatge precisament perquè ara incorren en grans dèficits comercials. Són més les importacions a què poden imposar aranzels que no pas les exportacions que fan, i són els que hi tenen més a guanyar si les empreses nord-americanes responen augmentant les inversions nacionals i fent tornar al país les cadenes de subministrament.

És el contrari del que va passar a la guerra comercial de l’època de la Gran Depressió, que va començar amb la llei d’aranzels Smoot-Hawley del 1930. Aleshores els Estats Units eren els que tenien superàvit comercial i eren, per tant, més vulnerables als aranzels i a les polítiques proteccionistes.

A mesura que els aranzels vagin pujant, els països amb superàvit amb els EUA tindran cada vegada més dificultats per vendre els seus productes als Estats Units, però els que patiran més seran els europeus, perquè les indústries més importants de la UE són exactament aquelles en què la Xina els porta més avantatge.

Pequín s’ha mantingut durant dècades fidel a les idees del mercantilisme modern i al llarg de molts anys ha utilitzat mecanismes governamentals per subvencionar les indústries que considera d’importància estratègica, amb pèrdues enormes que mentrestant ha hagut d’assumir. De vegades ha finançat una producció molt superior a la demanda del mercat.

Després de dècades d’avenços tecnològics promoguts pel govern, la Xina ha esdevingut un fort competidor en una àmplia gamma de sectors: automòbils, maquinària industrial, subministraments elèctrics i electrodomèstics; per no parlar d’àmbits com la intel·ligència artificial, que els responsables polítics xinesos tenen en gran estima. En conseqüència, les empreses xineses estan ben posicionades per apoderar-se del tros més gran del pastís de l’excedent comercial.

Europa, en canvi, es veurà cada cop més asfixiada, amb uns Estats Units poc disposats a absorbir el que produeix i una Xina amb qui competeix a Europa i als països més petits que encara estan oberts a les exportacions.

La indústria automobilística europea ja nota aquesta pressió. Els fabricants estrangers de vehicles elèctrics han revolucionat aquest mercat, sobretot Tesla i empreses xineses com BYD –totes dues es van beneficiar, en grau diferent, de les polítiques industrials dels seus governs fins que van esdevenir rendibles–. Els governs europeus, però, no s’han decidit a seguir el mateix camí i no han injectat fons públics a la indústria privada; estan atrapats entre el desig de protegir els seus fabricants d’automòbils de la competència xinesa i la por de perdre l’accés al mercat xinès si Pequín adopta mesures proteccionistes com a resposta.

L’amenaça per a la indústria automobilística europea és existencial. L’opinió dels inversors sobre aquestes empreses és tan pessimista que tot fa pensar que potser perdran la batalla per sobreviure. Si els preus de les accions mantenen aquesta trajectòria a la baixa, el sofriment econòmic provocat per l’eliminació d’una indústria tan important s’estendrà a la resta de l’economia, i això redoblarà la pressió sobre els líders europeus perquè adoptin el proteccionisme i una política industrial competitiva.

Tot i que la pressió per protegir aquestes indústries tradicionals serà intensa, Europa cometrà un error colossal si no afronta simultàniament les dues causes que han fet les seves economies tan vulnerables: el creixement lent de la productivitat i una insuficient innovació. La Xina s’ha convertit en una potència competitiva gràcies a la disrupció tecnològica (finançada en part pel govern), mentre que aquesta última dècada els Estats Units han superat amb escreix Europa en innovació tecnològica i creixement de la productivitat. Per exemple, més d’una quarta part dels unicorns del món –empreses joves valorades en més de 1.000 milions de dòlars– han nascut a Califòrnia, mentre que Alemanya, una economia més o menys del mateix volum, només n’ha produït el 2%.

Europa ha quedat endarrerida respecte dels Estats Units per culpa del seu sistema regulador, conflictiu i redundant, sobretot en el sector tecnològic, i de la rigidesa dels mercats laborals, que dificulta a les empreses contractar i acomiadar treballadors.

Són problemes prou coneguts. El 2024 la Unió Europea va publicar un informe molt seriós sobre competitivitat, dirigit per l’antic primer ministre italià Mario Draghi, que és implacable quant a les crítiques i contundent en les recomanacions de canvi.

Algunes de les seves propostes –com ara una inversió pública de prop de 900.000 milions de dòlars en sectors com la tecnologia i la defensa– podrien tenir un efecte transformador, perquè aborden algunes de les principals barreres per a la productivitat i la innovació a Europa. De moment els responsables polítics europeus no s’han mostrat gaire diligents a l’hora de posar en pràctica les recomanacions de l’informe Draghi, tot i les crides generalitzades a actuar amb urgència.

Potser la crisi de seguretat del continent acabarà incitant a l’acció. Alemanya ha fet un pas fonamental al renunciar a les seves limitacions fiscals autoimposades per fer considerables inversions en defensa. La pregunta és si Europa aprofitarà aquesta oportunitat per transformar més a fons la seva economia, i si els seus dirigents s’adonaran que és l’única bona opció que els queda.

Copyright The New York Times