El que està fent l’Ànec (la ficció és el pinso de la realitat) Donald Trump és degut a un català. Tranquil, pernil. No ens referim a l’economista Pau Pujolàs, de la carlina Solsona (old west català abans que el Vell Oest americà), que segons Disney Trump Co. serveix per justificar la intifada del càlcul dels aranzels globals citant –erròniament– un article acadèmic d’aquest professor universitari al Canadà. No. Ens referim a un altre català que ja va predir uns aranzels el 1874 des dels Estats Units: “Si tots los catalans que hi ha escampats pel món tornessin a Catalunya no hi cabrien”. Coneguem la càrrega.
Artur Cuyàs Armengol neix a Barcelona, però va de patac cap a Nova York. El pare català i la mare cubana són comerciants. El paio es fa un nom i fa marca. La pasta la inverteix en moltes coses però sobretot en el futur: La Llumanera de Nova York. Una revista en català als Estats Units. Mai vist. Amb aquest protoneó de paper, encara en temps d’espelmes, dibuixa un triangle econòmico-político-cultural: Catalunya - Llatinoamèrica - Estats Units. Una geometria d’interessos lluminosos catalans. Una Catalunya real, virtual, global. Money, pasta, virolla. Escolteu el marrameu del newyorker del carrer del Rec de Barcelona ara a Broadway. Mèuuuu!
Diuen que els catalans són quatre gats a Nova York comparats amb les colònies: irlandeses, alemanyes, holandeses, italianes… Però els catalans són “gats de cascavell”. La llista de catalans que toquen campanes, flautes, pebrots, caratxos i tot estri dolby surround a la Gran Poma el 1874 és per tornar-se sord: el vicecònsol i el secretari del consolat espanyol; un director de diari; set empreses grans regides per catalans; botigues: una sabateria, una fruiteria, dos de vins, dos de fruits secs, un sastre, dues fondes i dues etc., etc.. Sumeu-hi: músics, professors, artistes… I, esclar, “hasta hi ha un pagès català, que es diu Balmes, i encara que fa molts anys que viu aquí beu lo vi amb porró i és més català que en Serrallonga”. Quatre gats? El 1874 hi ha una colònia de catalans que fa vint o trenta anys que són allà i sumen, sumen… Al compte de resultats: "Catalunya, allí en una ciutat populosa dels Estats Units, en aquella babilònia de Nova York, hi ha quatre gats que tenen orgull en ser fills teus, i no se olvidan mai de la seua pàtria, ni de la seua llengua”. Bonic? O no.
Cuyàs estava pels calés. Pel money. Un exemple daurat a la caixa: un nen de 15 anys esfilagarsat i moribund que havia marxat de Barcelona a Cuba el 1877 aixecava el Teatro Payret a l’Havana. Mai s'havia vist, allò. Un carnisser va muntar un imperi. Com Joaquim Payret n’hi havia centenars, de catalans amb diners a mansalva. Eren model llumanera per a Cuyàs. Per això defensava un proteccionisme català amb el triangle. Taxes, impostos, cànons. Per això hi ha catalans que es van oposar a la guerra hispanoamericana: per diners. I perquè els catalans eren un paraestat: real i virtual. Per això Cuyàs va ser perseguit per la justícia nord-americana. Per agitador. Per espia. Per agent espanyol. Caça de bruixes. El nostre peatge.
“Catalans, nostre és el món / puix sense lluita ni guerra / no hi ha cap poble a la terra / on els catalans no hi són”, va deixar escrit Cuyàs. Però per a això es necessiten dòlars, euros, peles. Som els aranzels. Aranzels sense estat. Aranzels humans. El preu a pagar. El més car i dolorós. L’aranzel de la llibertat.
