Aragonès recicla la paperera de la història
El reciclatge ressuscita, obre les portes d’una nova vida. D’un paper ja fet servir en surt un altre nou de trinca perquè una altra mà i un altre bolígraf tornin a embrutar-lo.
Desembre del 2012: Artur Mas solemnitzava, al discurs d’investidura que iniciava el seu segon mandat, la promesa que Catalunya exerciria el dret a decidir a través d’una consulta acordada amb el govern espanyol i emmarcada en la legalitat vigent.
Tres anys i unes eleccions després, Mas acabava, en paraules del llavors diputat de la CUP, Benet Salellas, a la paperera de la història. Han passat sis anys, però finalment algunes d’aquelles despulles polítiques han estat ara convenientment reciclades i tornen a lluir de nou a l’aparador més vistós de la política catalana.
Així cal entendre l’oferta del 132è president de la Generalitat, Pere Aragonès. L’exercici del dret d’autodeterminació a través d’un referèndum negociat i acordat amb el govern espanyol per culminar la independència a la manera escocesa –no és altra cosa que el reciclatge selectiu del darrer masisme.
Tot això arriba ara embolcallat de feminismes, drets socials i tota la lletania que acompanya habitualment l’esquerra. S’hi afegeix, a més a més, l’avantatge polític que proporciona que la mànega dels diners públics no pari de rajar gràcies a la generositat de les institucions europees, en contrast amb la gasiveria que gastaven fa una dècada i que obligava els governs a retallar els pressupostos.
En benefici de la claredat es pot dir obertament que el gran assumpte que ha monopolitzat la política catalana durant una dècada torna, de la mà d’ERC i amb el suport de JxCat, a la casella del 2012. S’abandonen la unilateralitat, la desobediència i tota la pólvora mullada que ha volgut fer-se passar per armament nuclear mentre ha durat la ficció política en què el sobiranisme ha viscut els darrers anys.
L'1-O deixa de ser font de legitimitat de cap república i, per via implícita, s’accepten els errors que va comportar l’acceleració del Procés i els costos desmesurats que s’han hagut de pagar per la manca de capacitat política pròpia i per l’estratègia de repressió desmesurada impulsada per la maquinària de l’Estat, una repressió que encara no ha acabat.
El sobiranisme recupera la posició que la seva musculatura li permet mantenir sense defallir ni ofegar-se. La independència com a projecte polític estructural i permanent a la recerca d’una finestra d’oportunitat que li permeti avançar sense jugar-se el país als daus ni malmetre’l en nom d’una causa incerta i futura.
Els traïdors, botiflers i d’altres menystinguts estan –estem–, doncs, d’enhorabona, tot i que queda per acabar de passar la cua del cometa que encara enlluerna els patriotes que tenen més tirada al bufanuvolisme aventurer.
Tot és reciclable. També les metàfores marineres que tant agradaven fa uns anys. El vaixell que anava a Ítaca ha virat. El patró Aragonès busca ports amb norais de veritat i on els caps que s’hi amarrin siguin reals i no pura fantasia i voluntarisme.
Josep Martí Blanch és periodista
